Gabriel Rufián participa aquest dimecres en un acte polític al costat del diputat de Más Madrid Emilio Delgado que ha generat una gran expectació mediàtica, especialment a la capital.
Les 500 entrades de la Sala Galileo Galilei, en efecte, es van esgotar en només quatre minuts. I, basant-se en les múltiples vegades que el portaveu parlamentari d'ERC ha suggerit que l'espai a l'esquerra del PSOE ha de reorganitzar-se, molts confonen aquest col·loqui amb la primera pedra d'una hipotètica gran coalició amb el republicà de candidat.
El mateix Rufián ha assegurat que se sent igual de còmode representant la classe treballadora de Cornellà que la de Vallecas. I missatges com aquest –que constaten l'evolució d'un personatge que va arribar al Congrés prometent marxar 18 mesos després i ja en porta deu anys– el situen com un líder millor valorat a Espanya que, per exemple, Yolanda Díaz.
El seu indiscutible ego, l'evident falta de carisma a l'actual esquerra nacional i les enquestes que asseguren que, aquesta vegada sí, Alberto Núñez Feijóo només necessitarà el suport de Vox per ser president del Govern, han fet la resta; fins al punt de convertir-lo en un reclam televisiu, una icona a les xarxes socials i, finalment, un desitjat presidenciable.
Explosió controlada
Però poc van trigar tant el seu partit com EH Bildu o el BNG a desmarcar-se d'aquesta suposada candidatura única, si és que realment va estar en algun moment sobre la taula que els independentistes en formessin part.
Més enllà que Rufián cregués en algun moment que el seu partit es prestaria a diluir les seves sigles en un paraigua juntament amb, per exemple, Izquierda Unida; el silenci d'Oriol Junqueras al respecte és revelador.
I és que al líder d'ERC no només no li molesten les peripècies del seu deixeble, sinó que creu poder treure profit si les seves ocurrències, la gran majoria consensuades, continuen calant a Madrid com fins ara.
Tacticisme
El portaveu republicà sempre ha plantejat la qüestió des d'un punt de vista tàctic. Una crida a "fer alguna cosa", que serà el principal tema de la trobada amb Delgado, amb l'objectiu de frustrar l'amplíssima majoria que les enquestes auguren a PP i Vox, amb un pes creixent d'una ultradreta envalentida pels seus últims resultats.
Una maniobra, tenint en compte que el mateix Junqueras està convençut que Rufián tornarà a ser el cap de llista del seu partit a les pròximes generals, per agitar el vesper i "en el millor dels casos" poder continuar, quatre anys més, donant suport al Govern de Pedro Sánchez. Una posició en què ERC es troba còmoda.
El pla perfecte
En aquest sentit, l'escenari ideal per als republicans és que partits com Más Madrid, Podemos, IU i el que queda de Sumar –que la setmana vinent han convocat un acte en què donaran pistes sobre la seva pròpia fulla de ruta– articulin una candidatura "sòlida" i renunciïn a presentar-se en territoris on ja hi ha forces nacionalistes d'esquerres.
Aquest acord, somiat per ERC, implicaria que aquest Sumar 2.0 "entengués" que postular-se a Catalunya, Galícia o el País Basc implica "llençar vots a les escombraries". I posen com a exemple el que va passar a Aragó, amb fins a tres candidatures sense diferències substancials que van facilitar el passat 7 de febrer una còmoda victòria de la dreta.
Aquest pla perfecte, que podria portar Rufián als 14-15 escons, tindria un últim obstacle: els Comuns, que també són una força estrictament catalana. Encara que res que no es pogués solucionar amb un parell d'ajustos a les llistes si Ada Colau, com es comenta en alguns cercles, és qui finalment lidera la coalició a l'esquerra del PSOE.
Mateixa barca
En qualsevol cas, amb marge encara de cara a unes eleccions que presumiblement no s'avançaran, les fonts consultades apunten que Junqueras i Rufián "estan a la mateixa barca". Dilluns van coincidir en el 20è aniversari del programa de TV3 Polònia i van conversar amb normalitat, encara que a tots dos els sembla interessar la seva baralla fictícia.
A l'exvicepresident de la Generalitat, que vol presentar-se com a candidat al Parlament quan se li amnistiï la inhabilitació, li va bé, en aquest sentit, projectar una imatge més propera a l'independentisme clàssic. Reàcia a tot el que tingui a veure amb encaixar a Espanya i fins i tot indignada si algú del mateix espai ho proposa.
I al diputat, que sempre s'ha enfrontat a les urnes des d'una lògica nacional –excepte el seu sonat fracàs a les municipals de Santa Coloma–, també li suma credibilitat desafiar públicament el seu partit en nom d'una suposada por a la "arribada dels ultres". De moment, amb això ha aconseguit obrir el debat i que hi hagi moviments.