Quan els Comuns van tombar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya de 2024 i el per aquelles dates president, Pere Aragonès (ERC), es va veure forçat a convocar eleccions anticipades, el líder del partit secessionista, Oriol Junqueras, no va voler saber res del batacada que l'esperava.
En aquella campanya electoral, Junqueras va deixar que Aragonès –primer el seu discípul, i després el seu opositor– col·loqués els seus exconsellers en els primers llocs de les llistes i s'estavellés amb ells, perdent al final més de deu escons.
Junqueras va optar per dimitir, i centrar-se en el congrés que els republicans celebrarien mesos després, en què la majoria d'aquests diputats intentarien doblegar-lo de la mà de la candidatura rovirista de Nova Esquerra Nacional.
Això no va passar, encara que per poc. I Junqueras, inhabilitat per exercir càrrec públic, va recuperar el lideratge de la formació, sense que li esquitxessin ni l'acord d'investidura amb el PSC ni el mal tràngol de les urnes.
Una cosa que es va estendre també a les eleccions europees i va comportar, en primera instància, les dimissions del mateix Aragonès i de la seva vicepresidenta, Laura Vilagrà.
Transició pacífica
Va ser llavors quan la nova direcció d'ERC va posar en marxa una transició pacífica en el si del grup parlamentari.
En aquest escenari, els seus afins han anat guanyant pes a poc a poc, i perfils com Raquel Sans o Ruben Wagensberg, amb qui no es comptava, van accelerar el seu adéu del partit. Una cosa ja consumada en el cas del diputat que va fugir a Suïssa durant la investigació del cas Tsunami Democràtic, i programada per a final de legislatura en el cas de l'actual vicepresidenta de la Mesa.
Així, doncs, el líder d'ERC va mantenir Josep Maria Jové com a president de grup al Parlament –encara que, a efectes pràctics, el seu paper és "secundari"–, i va col·locar Ester Capella, que sí va donar suport a la seva candidatura, com a portaveu. Això, en detriment de Marta Vilalta, que espera a la rereguarda l'indult del junquerisme.
L'exconseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, és un altre dels homes forts de l'aparell d'ERC al Parlament. I, fins ara, ha gestionat els equilibris interns de manera satisfactòria, conjugant el seu paper d'oposició amb el suport al Govern sense gairebé penalització electoral.
L'arribada d'Alba Camps
L'últim moviment, anunciat fa dues setmanes, va ser l'adéu de Tània Verge. Titular de la cartera d'Igualtat i Feminismes al Govern d'Aragonès –no sense polèmiques sonades a la seva esquena– ha deixat aquesta setmana el seu escó de diputada per tornar al món acadèmic.
Es tractava d'una figura contrària a Junqueras, però no molesta. Una cosa que sí promet ser la seva substituta Alba Camps, la següent a la llista per Barcelona i número dos de Xavier Godàs a Nova Esquerra Nacional, que s'asseurà a l'hemicicle en el ple que comença aquest dimarts.
Es tracta d'una jove "sense pèls a la llengua" que discuteix obertament la línia pactista de la cúpula de Junqueras i amenaça amb tensar les costures d'un grup aparentment cohesionat.
Consulta pel finançament
Després de sortir derrotada en la segona volta del congrés de novembre de 2024, Camps va jugar un paper discret. La candidatura es va desintegrar i la seva figura va quedar en l'oblit a la seu d'ERC al carrer Calàbria.
El nou finançament que va pactar Marta Rovira i que posteriorment va negociar Junqueras, assumint algunes renúncies fins a aconseguir un model assumible per al PSOE, va ressuscitar, no obstant això, la seva veu crítica amb l'actual cúpula.
Camps va exigir una nova consulta a la militància després dels "canvis inacceptables" que, al seu parer, com també opina Junts, són una "estafa" a les seves bases, ja que consideren que la promesa "clau de la caixa" no queda blindada en l'actual acord.
Aquesta tesi ha anat guanyant adeptes entre les diferents faccions que, de manera interna, continuen batallant perquè ERC superi el lideratge de Junqueras, que consideren "caducat".
Altaveu
Camps defensa que ERC sigui un partit més independentista i més d'esquerres, més proper a la CUP que al PSC, mentre l'actual direcció pretén exactament el contrari: erosionar des del centre tant a Junts com als socialistes.
La seva arribada al Parlament, que Junqueras i els seus seguiran amb atenció, podria ser un altaveu per a aquesta dissidència, que fins ara l'exvicepresident de la Generalitat havia aconseguit silenciar i que, temen, pugui "contagiar-se" i comprometre la seva bona sintonia amb el Govern.
"A nivell personal molt bé, però som conscients que és dura", explica un diputat de la formació afí a Junqueras, que ja va compartir escó amb ella en l'anterior legislatura. "No és l'únic cas que hem de torejar...", ironitza al respecte.
Gabriel Rufián
El portaveu d'ERC a Madrid, Gabriel Rufián, també ha estat notícia aquests darrers dies pel seu afany d'articular una coalició progressista amb formacions de la resta d'Espanya, que el seu partit ha assegurat per activa i per passiva que no donarà suport.
Tot i que se'l considera afí a Junqueras, la seva creixent fama, especialment a la capital, l'ha convertit en un vers lliure dins dels republicans, però en aquest cas per voler assemblar-se a Podemos.
En ambdós casos, i salvant les distàncies, la fórmula emprada per Junqueras és la de menystenir els "cants de sirena". Procurant aïllar-los i que no comprometin l'estabilitat del projecte, que el president d'ERC dissenya perquè giri únicament entorn seu.