Enrique Tomás, el rei indiscutible del pernil, està a punt de fer 60 anys i ja ho té tot a punt per a la seva successió al tron. Accedeix ràpidament a fer aquesta entrevista, però posa una condició: que sigui a la seva Badalona natal, on encara viu tot i comptar ja amb dos jets privats.

Quan arribem, descobrim que hi ha una segona condició: que a la taula no hi falti un plat de pernil. Amb bon apetit i mentre caminem pel passeig marítim, comprovem que està en plena forma i que travessa una etapa especialment interessant de la seva carrera. Precisament per això, explica durant la conversa, ha arribat el moment de preparar el relleu.

-Pregunta: Volíem parlar amb un empresari d'èxit com vostè i que es trobés en un moment vital com el seu. Comencem, però, pels fracassos.

-Resposta: N'hi ha hagut molts. Algú ho va dir, i jo hi estic molt d'acord: si innoves t'equivoques, i si t'equivoques el que has de fer és rectificar ràpidament i continuar innovant. No agafar por a equivocar-te perquè llavors tindràs una paràlisi. I això val per a la vida i per als negocis.

Jo sempre dic que he tingut més fracassos que encerts. El que sí que és veritat és que els encerts han pesat més que els fracassos.

-En pot anomenar un?

-Si t'hagués de dir-ne un per sobre de tots els altres, va ser la primera vegada que vaig tancar una botiga. El fracàs no va ser tancar-la: tancar-la va ser un èxit. El fracàs va ser el molt que vaig trigar a tancar-la per ego, per no reconèixer que m'havia equivocat.

-Quina botiga va ser?

-Va ser la botiga número cinc, al carrer Torras i Bages de Santa Coloma. Me'n recordaré tota la vida perquè hi vaig enterrar moltes pessetes de l'època, però sobretot molta energia i il·lusió. Fins aquell moment havia muntat quatre botigues: la primera va anar molt bé, la segona va ser meravellosa, la tercera va ser tremenda, la quarta no va ser un fracàs, però tampoc una gran victòria, i la cinquena va ser un desastre.

-Què va passar?

-Quan un té una botiga, la porta a la seva manera i ho té tot per la mà, però quan vols créixer, mai passa com esperes. Tens una botiga i guanyes 10; en tens dues, i en guanyes 18. Per què? Perquè a la nova no guanyes 10, però és que a la primera tampoc continues guanyant els 10 perquè ja divideixes la teva capacitat.

Quan arriba la tercera, entre les tres en guanyes 22. I penses: “No em surten els números, però si amb una en guanyava 10, hauria de guanyar 30”. Però ja no pots, perquè vas d'un costat a l'altre i necessites una estructura.

-Aquest és un moment decisiu.

-Sí. En el meu cas va ser a la botiga tres: un ha de decidir si vol ser empresari o vol ser un botiguer. Si vols muntar una empresa, has de crear una estructura. I aquí ve un moment molt delicat perquè l'estructura ve a ser una botiga que només genera despeses: un magatzem, una furgoneta, un repartidor, una secretària, un telèfon, una taula, llum, aigua…

Però sense estructura tampoc pots créixer. Llavors, durant un temps, aquesta estructura s'emporta el benefici de les tres botigues. Mira el que et diré: amb tres botigues i l'estructura en guanyes vuit.

I penses: “Ens hem tornat bojos? Si amb una en guanyava 10, què faig jo amb tot aquest embolic?”. I després, a sobre, tothom et diu que ets un campió perquè has muntat tres botigues i ja tens secretària i repartidor.

-Imagino que és difícil no sentir que un s'ha equivocat.

-És clar, però per això existeix el que s'anomena economia d'escala. Si tinc una estructura per a tres botigues, té un cost X, però si aquesta mateixa estructura em serveix per a 30 botigues, el cost per botiga es redueix molt.

Sense l'estructura no es pot créixer, i quan tens l'estructura es tracta de créixer. Però compte amb les presses, perquè et pot passar com a mi: que vaig cometre errors. Són aquells errors que comets quan creus que ja saps. Avui ja dic que em costa més obrir una botiga que tancar-la.

-Vostè diu que la vida són cicles de set anys, en quin cicle es troba ara mateix?

-En un de molt interessant: en el vuitè, que va dels 57 als 62. Acabo de sortir del cicle més eficient i més bèstia que tenim qualsevol ésser humà professionalment. Dels 49 als 56 és la millor època, perquè mai has estat tan savi i mai seràs tan jove. Ara amb 59, sóc una mica més savi o menys ximple, però ja no sóc tan jove.

-I què està aprenent en aquesta nova etapa?

-Que la vida és finita. Jo crec que quan un ja està a prop dels 60, se n'adona d'això.

Perquè comencen a morir tots els teus ídols: jugadors de futbol, actors… Comences a dir: “Ostres, que la festa s'acaba”. I no només això, sinó que la gent de la teva quinta, amics, comencen a morir de morts relativament naturals.

Llavors prens consciència que la vida és finita. I això, lluny del que pot semblar, és meravellós. Perquè comences a donar un valor exagerat a qualsevol minut de la teva vida.

Sense anar més lluny, aquesta entrevista que em vas demanar, jo, l'únic que et vaig dir, un cop vaig saber de què anava, va ser: "Pot ser a Badalona?". Bé, per què? Perquè, és clar, amb això em regales temps. Avui he pogut estar més temps amb el meu fill de 10 anys.

-Amb una agenda com la seva, deu ser especialment difícil trobar aquest temps.

-Jo tenia 5.700 contactes i avui en tinc poc més de 600 amb l'objectiu de tenir-ne 500.

No tinc capacitat per dedicar temps a 6.000 persones, així que intento centrar-me en les que sí que els pugui dedicar temps: la família, els amics més propers… Per això dic que és un cicle meravellós. Si a sobre tens la sort que tinc jo de ser cristià i no tenir por a la mort, millor. Em queden uns anys meravellosos i penso viure'ls al màxim i sobretot sempre menjant bon pernil, com has vist. [Assenyala el plat de pernil que hem demanat per picar durant l'entrevista, a les 12 del migdia].

Molta gent se sorprèn quan va amb mi perquè veu que allà on vaig demano pernil. El primer és perquè m'agrada molt i el segon és perquè forma part de la meva feina: veure què fan als altres llocs, com els tallen, com els posen, tot això.

-Vostè ja ha explicat que està preparant la seva transició.

-No l'estic preparant, ja l'he feta. Vaig prendre la decisió l'estiu de l'any passat. Vaig parlar amb els meus dos fills grans, la Núria i l'Albert.

-Com l'ha plantejada?

-Des de l'any passat fins aquest setembre, érem dos directors generals, el meu fill Albert i jo. En breu, passo a ser president de la companyia i a actuar sobretot com a conseller.

Tinc la intenció de fer una molt bona transició. És una cosa que, sobretot a Catalunya, es fa molt malament. Em refereixo a una transició real: que ell mani de veritat.

Lògicament, si és intel·ligent, em demanarà la meva opinió, però si és intel·ligent moltes vegades no farà el que jo faria.

-Com el veu?

-Tot indica que ho farà bé, ja fa molt temps que és a la companyia. I aquest era el millor moment per fer-la: em queda energia i força suficient.

-És habitual posposar-la massa?

-Sí. La gent pensa en la venda quan ja no té més remei o quan ja no té possibilitat, i jo crec que això és un error.

Tinc un bon amic, Ismael Villalobos, l'amo de la Casa de las Carcasas, que va vendre una part de la seva companyia, va estar tres anys al capdavant, va preparar la persona que havia de continuar i la va acompanyar durant el procés. I després, quan aquesta persona, que ho havia fet molt bé en una part de la companyia, no va tenir la capacitat per assumir-ho tot, va haver de tornar-hi.

Però ho va fer sense trauma. Per això et dic que no has d'esperar fins al final. Déu no ho vulgui, però si el meu fill, pel motiu que fos, fallés o em digués: “Pare, no ho veig clar”, encara tenim temps suficient i, sobretot, jo encara tinc l'energia.

-Pensa jubilar-se?

-Mai a la vida. Jo penso treballar de manera diferent, evidentment, com ja ho estic fent, però jo no comprenc la vida sense treballar.

-És difícil emprendre a Catalunya?

-És difícil emprendre a qualsevol lloc. Jo et puc dir que a Catalunya ho és, perquè la majoria de coses les he fet aquí, però recordo quan vam obrir al Regne Unit: va ser tremendo.

Una cosa tan bàsica com agafar un local, al Regne Unit et diuen: “Què vol muntar vostè?”. I segurament et responen: “No és el que estic buscant per a aquest carrer”, o “qui és vostè?” o “com em demostra la seva solvència?”

A Catalunya és molt més fàcil que al Regne Unit. Però vull pensar que hi ha llocs on encara és més fàcil.

-Els espanyols tenim a vegades la sensació que no hem sabut vendre bé la nostra gastronomia fora. Enrique Tomás està contribuint a internacionalitzar-la. Creu que el pernil acabarà guanyant la batalla al prosciutto?

-Jo crec que Espanya ha guanyat molt de prestigi al món gràcies, sobretot, als grans xefs que tenim. Però deixa'm dir-te que el pernil no està encara al seu lloc.

El podi dels millors productes gurmet del món continua sent, el foie, la tòfona i el caviar.

Cap d'aquests tres productes els pots menjar a totes hores. Jo et garanteixo que el pernil sí. Si passessis un dia amb mi i jo t'anés posant pernil, tu em diries: “No, no, no en vull més”, però no pararies de menjar.

És un producte que ve de gust a les cinc del matí, t'ho asseguro, perquè venem milions d'entrepans entre les cinc i les set del matí, sobretot als aeroports. Però és que, sobretot a Catalunya, el ressopó es fa amb pernil.

Pensa en aquells sopars de Nadal en què en sobra de tot. Quan, lògicament, a la una o a les dues de la matinada tens gana de nou, el primer que la gent agafa és el pernil.

-De qui ha après més? Els seus pares van ser un referent per a vostè?

-No. Jo sóc el menor d'11 germans. Els meus pares munten la primera lleteria quan tenen el quart fill i ho fan perquè el salari no els donava per més.

El meu pare va ser un negociant, de l'època. Jo ràpidament, com que estava darrere d'un taulell des de ben petit, em vaig adonar que el pernil era una altra cosa.

Quan la gent venia a comprar, et comprava tot amb naturalitat: llom, xoriço, cansalada... Però quan tu li volies vendre el pernil, deia: "Compte". I ja no et dic si li volies vendre un pernil sencer, et deien: "Espera't, que vindré amb el meu marit". Allà em vaig adonar que el pernil era una cosa molt seriosa.

-Parlant de coses serioses, com veu les persones que superen aquesta barrera psicològica i física dels 50 i no aconsegueixen reinsertar-se al mercat laboral?

-No vull entrar en temes generacionals, però el compromís que té avui algú de 50 anys és més gran que el compromís que té algú de 20, per mil circumstàncies.

Té capacitat de treball i el que li pugui faltar de joventut ho supleix de sobres amb l'eficiència de l'experiència. A aquests treballadors els diria que no es cansin de reivindicar la seva capacitat. Per a mi són un valor. No és que no siguin un problema, són un valor.

Jo no dubto que una persona amb 50 anys està en la flor de la seva vida laboral.

-Quines coses es gaudeixen més entre els 50 i els 60 anys? Que es puguin explicar en càmera, és clar.

-Dir-ho no costa gens i ho ha dit tothom, però jo crec que el més important és gaudir de l'ara, ni passat ni futur.

Això vol dir no fer res que no sigui imprescindible si no et ve de gust, perquè la majoria de la gent, abans d'aquesta edat, diem que sí a tantes coses que no volem dir que sí. A tantes, tantes, tantes…

Ara quan venia amb la moto m'han passat una invitació. Després me la miraré, però només si em ve de gust, confirmaré la meva assistència.