Va arribar l 11 de novembre, el dia fixat per a una vaga general que, a aquestes hores, ningú sap explicar contra qui es dirigeix i què pretén aconseguir exactament. Oficialment, es convoca contra l'encariment de la vida, els salaris insuficients i, sobretot, la crisi de l'habitatge. Hi ha motius de sobres per protestar, és clar. Però és aquesta raó per aturar-ho tot (només) 24 hores?
Una altra pregunta que cal abordar és per què ara? Serà que no acumulem motius per queixar-nos contra la gestió dels governants. Resulta sospitós que la protesta arribi en plena precampanya. Sembla més aviat un avís al Govern que surti de les urnes. Veure per creure.
Sigui com sigui, si l'assumpte principal de la vaga és el cost de la vida, el més raonable seria convocar una manifestació multitudinària que, segur, hauria tingut molt més seguiment. Per a aquestes reivindicacions no hi cap un altre tipus de mobilització. O no, almenys, com les enteníem fins ara.
De totes maneres, què s'aconseguirà aquest 11N? Res tangible. Com a molt, infondre temor als pròxims governants. Comencem a aclarir l'objectiu d'aquesta jornada, oi? Ningú discuteix que els lloguers estan desbocats, que comprar un pis s'ha convertit en una quimera per als joves i que el sou se'n va en això. Però les formes i el fons fan sospitar que la raó de la vaga està molt allunyada del que diu defensar.
La convocatòria va néixer impulsada pel Sindicat de Llogateres i els col·lectius mobilitzats després de la tràgica mort de Maricarmen. Un cas tràgic que mereix tota l'atenció i que ha posat rostre a una emergència habitacional que les Administracions fa massa temps que no saben resoldre. Però una cosa és denunciar una tragèdia i una altra convertir-la en argument per a una vaga general.
La seqüència dels fets —en plena batalla política i parlamentària sobre els decrets de desnonaments— convida, com a mínim, a sospitar quant hi ha de reivindicació social i quant de càlcul estratègic.
Tampoc passa desapercebut qui sosté l'aturada: uns sindicats tradicionals (CCOO i UGT) que han mantingut una relació més que plàcida amb el Govern de Pedro Sánchez mentre s'aprovaven reformes laborals i pujades del SMI, però que ara descobreixen la urgència d'aturar el país, casualment, a les vigílies d'unes eleccions que pinten molt malament per al Govern actual. Un avís, doncs, a un Executiu futur.
I què passarà quan acabi la jornada, més enllà dels tristament esperats incidents? El dijous serà 12 de novembre. Tot seguirà exactament igual. Les empreses tornaran a obrir, els trens tornaran a circular i els despatxos oficials continuaran topant amb un problema que no es resol amb una jornada de braços caiguts.
Una vaga és una eina legítima quan persegueix objectius clars, interlocutors identificables i canvis normatius viables. Però aturar un dia no construeix habitatges, no abarateix les rendes ni frena els desnonaments. Tampoc converteix una consigna ideològica en una política pública eficaç.
L'habitatge necessita sòl, inversió, seguretat jurídica, estímul a l'oferta i valentia política. Demana solucions estructurals que sobrevisquin a un telenotícies, no pancartes que durin només un matí. L'assumpte, per cert, ha empitjorat durant els anys de Govern socialista. Carregar en aquest punt contra l'oposició per tombar uns decrets mal formulats és dantesc.
Després de l'aturada, quan es recullin les pancartes, la crisi habitacional seguirà on era. I els convocants hauran d'explicar què hauran aconseguit, més enllà de demostrar que tenen capacitat per provocar un bon embús. Perquè una cosa és aturar-se per canviar les coses i una altra ben diferent, aturar-se per demostrar que es pot fer soroll.
