Toni Comín ja prepara la seva tornada a Espanya. Serà a finals d'octubre, poc abans de la Castanyada i un mes abans de les eleccions generals, en les quals podrà votar de manera presencial si així ho desitja. A qui donarà suport no ho sap ni ell. Ja en té prou damunt.
A més, diu que tornarà a peu. Més o menys. En realitat, s'acostarà fins a la frontera en vehicle privat i creuarà els Pirineus caminant –això de fer exercici no ha estat mai una de les principals aficions de Comín–.
És a dir, que farà un saltet per entrar a la seva estimada Catalunya del Sud. Com Neil Armstrong quan va trepitjar la Lluna. La seva darrera heroicitat. I ja en porta unes quantes.
A la seva tornada, cal imaginar-se'l parafrasejant el gran astronauta –“un petit pas per a l'home, un gran pas per a la Humanitat”–.
Llàstima que ni el seu serà una gesta ni tindrà tanta repercussió com aquella, tot i que ell va fugir de Catalunya per internacionalitzar el procés. Ningú li ha fet cas.
Deixa enrere passatges inesborrables d'aquests nou anys.
Com oblidar com va desquadrar els comptes del Consell de la República: fins a 15.000 euros que va gastar sense més justificació que la seva paraula per llogar cotxes i un apartament quan exercia, deia, tasques de “representació” d'aquest òrgan.
O l'escena de l'exassessor que el va denunciar per assetjament, qüestió que ell nega, tot i que fins i tot l'Eurocambra li dona credibilitat. Com també nega haver empès un altre exassessor de Junts durant una conversa acalorada. Aquest assumpte està menys lligat.
En resum, no el suporten ni a casa seva. Però, almenys, tindrà un darrer detall amb el seu arrendador, Carles Puigdemont. Tornarà abans que ell. No vol opacar aquesta entrada del president al país que va haver d'abandonar per raons –quines raons?– de força major.
Potser ha estat aquest qui li ha dit que se'n vagi com més aviat millor.