Colau: encara ho paguem
"L'exalcaldessa va governar Barcelona durant vuit anys, deixant un reguitzell d'incompliments, actituds sectàries i, sobretot, inversions evitades"
Fa uns dies, vaig escoltar de boca d'un representant electe gens sospitós de ser de dretes ni anticomuns allò que "els més contents amb la moratòria hotelera de Barcelona són els del Gremi d'Hotels".
No és un argument nou, ni una notícia flash que hagi de sacsejar l'actualitat, que aquests dies discorre a una velocitat trepidant. Però no per manida deixa de ser certa. Ada Colau va governar Barcelona durant vuit anys, deixant un reguitzell d'incompliments, actituds sectàries i, sobretot, inversions evitades.
La més significativa va ser l'intent d'obrir un hotel de la cadena Four Seasons a l'anomenada Torre Deutsche Bank, a la confluència de Passeig de Gràcia i avinguda Diagonal. L'Executiu local de Xavier Trias (CiU) va encarrilar l'operació, però el gabinet següent de Colau la va aturar.
Com a conseqüència, el propietari del gratacel, KKH Property Investors, va optar per construir habitatges privats d'altíssim standing. Tant és així que l'àtic es va acabar venent per prop de 40 milions d'euros a una família de potentats filipins, va explicar aquest mitjà. Va ser l'operació immobiliària més cara de la història a la Ciutat Comtal.
De l'hotel mai més se'n va saber res. Four Seasons va fugir a Madrid i a Mallorca, on sí que va invertir en detriment de la nostra ciutat. La cadena es va oblidar de la capital catalana, la va esborrar del seu pipeline per molt que la plaça els agradava. Pel camí, va temptar una obertura a l'edifici de la Borsa de Barcelona, però la concessió administrativa ho va impedir. Deutsche Bank estava lliure d'inquilins i càrregues, però no va agradar a Barcelona en Comú.
Gairebé sense solució de continuïtat, es van vetar mig centenar de projectes mitjançant una moratòria hotelera, a la qual van seguir dos plans hotelers anomenats Peuat. El primer el va acabar tombant el Tribunal Suprem, per cert.
Aquella mesura encara la paguem. La planta hotelera de Barcelona es va encarir, i molt. Els preus van assolir nivells de bombolla. Les famílies hoteleres de tota la vida van perpetrar autèntics pelotazos en forma de vendes d'actius amb el preu per habitació elevadíssim.
Va ser, doncs, una contradicció: una mesura que l'equip de l'alcaldessa Colau va vendre com a protecció dels ciutadans dèbils i vulnerables davant l'excés de turisme va acabar alimentant nissagues nobles que ja tenien actius en el seu portafoli. Alguns family offices es van fer d'or.
Des del sector recorden que allò encara ho paguem. El veto a la nova inversió va provocar l'envelliment de la planta hotelera. I va descarrilar inversions —com la de Four Seasons— que haurien generat llocs de treball d'alta qualitat: els adscrits als hotels de més categoria.
Hi va haver altres efectes: Barcelona va deixar escapar marques internacionals —pregunteu a Hyatt, el que li va costar; o a Kempinski, que mai ho va aconseguir—. I els apartaments turístics es van encarir. La rendibilitat dels hotels existents es va disparar, fins que ha arribat al punt de saturació davant el mercat capitalí.
Aquell moviment maldestre encara el maleïm. Avui en dia, gairebé cap ciutadà pot entrar a menjar o prendre un cafè o una copa a la Torre Deutsche Bank, operada de manera privadíssima per Mandarin Oriental, si bé mirem gregàriament el seu logo mentre anem a la feina o a casa.
El sector també ho sap i es queixa en privat, i fins i tot ho admeten polítics d'esquerres en petit comité.
Vetar el Four Seasons va ser una de les decisions d'una Ada Colau que ara es reenganxa a la política. N'hi va haver moltes altres de caràcter antiempresarial, com expliquem avui a Crónica Global, que també van noquejar Barcelona. Es va perdre empenta i corba, i la ciutat va entrar en un declivi que ja havia propiciat el procés independentista.
Ben valdria tenir-ho en compte d'aquí al final de la campanya electoral del 29N.
