S'ha acabat. Nou anys després del fatídic octubre de 2017, tornem al punt de partida. No és igual. Però s'hi assembla. I la situació que aleshores es va viure a Catalunya avui s'ha estès més enllà.

L'amnistia aplicada a Puigdemont per malversació és el súmmum de la decadència. Malversació. No és oblidar un referèndum il·legal. No. És perdonar l'ús de diners públics per a això.

L'amnistia resulta en remarcar que no tots els ciutadans som iguals. N'hi ha amb privilegis (ja ho sabíem, però podien dissimular). Privilegis atorgats per aquells que es diuen defensors de la igualtat i amb un únic objectiu: obtenir el favor dels perdonats per seguir al poder a qualsevol preu.

El pretext de Sánchez és que l'amnistia només perseguia la recuperació de la normalitat a Catalunya. És mentida. L'independentisme va recular amb una cosa tan transgressora com l'aplicació de la llei. Una llei que es pot interpretar i retorçar al gust de qui ho necessiti.

Per això n'hem sortit pitjor de l'amnistia. Perquè suposa la degradació absoluta de l'Estat de dret. La puntilla potser? Amb quina autoritat exigirà ningú el compliment de les normes a qualsevol ciutadà? El 2017 estàvem dividits. Ens van enfrontar. Avui, a més, ens sentim desemparats.

Potser no 'ho tornaran a fer', però l'amnistia, almenys de paraula, no ha calmat la set d'independència d'un separatisme molt més pragmàtic des que es va aplicar el 155 i va ser sentenciat als tribunals.

N'hi ha prou amb escoltar els dirigents que s'han pronunciat després de conèixer la decisió judicial. Són els mateixos, per cert, que ho van començar tot. Junqueras, Turull, Puigdemont... Per tant, tornem a l'origen.

El següent pas consisteix a esperar la tornada de Puigdemont. No n'ha donat pistes. Ha centrat la seva “declaració institucional” a vanagloriar-se, a dir que ha derrotat l'Estat i a deixar caure que la independència és irrenunciable, com qualsevol moviment unilateral, més ara després que, d'alguna manera, els seus actes queden emparats per la llei.

El greu és que res d'això tindrà conseqüències de cap mena. Ni a les urnes ni als carrers. Les protestes són només contra la dreta. Que curiós.

Per cert, a Sánchez se li està posant cara de Puigdemont. Està repetint el mateix, però adaptat a l'àmbit nacional. L'escàndol es tapa amb escàndol i, en darrera instància, es provoca una mobilització massiva que ho rebenti tot i sembli que és el poble qui parla i decideix. L'habitatge és el seu referèndum d'independència. Acabarà fugint i confiant en un perdó?