Maricarmen
"Al voltant d'aquest dramàtic desnonament, es dóna l'etern debat dels últims anys: com compatibilitzar el dret a la propietat privada (article 33 de la Constitució) amb el dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat (article 47)"
Cal ser un desalmant perquè a un no se li geli la sang amb el cas de Maricarmen, l'anciana de 87 anys desnonada del pis de Madrid en què ha viscut durant set dècades.
I, de la mateixa manera, cal ser un caradura per culpar d'aquest drama als propietaris de l'habitatge.
Al voltant d'aquesta situació, es dóna l'etern debat dels últims anys: com compatibilitzar el dret a la propietat privada (article 33 de la Constitució) amb el dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat (article 47).
Les lleis que han desenvolupat aquests drets deixen clar que, ni el propietari pot fer el que li doni la gana amb l'habitatge, ni l'inquilí pot quedar-s'hi de per vida si així li plau.
De fet, hi ha nombroses restriccions que s'apliquen als propietaris, ja sigui en forma dels anys mínims dels contractes que poden establir, de les pròrrogues obligatòries, del destí que doni al pis, de les despeses que pot repercutir als llogaters, de les garanties que els pot exigir, del dret de tempteig i, últimament, de la limitació de les pujades de preus o, en algunes CCAA, fins i tot del preu màxim a cobrar.
Això suposa una regulació intensiva del mercat immobiliari, per considerar-se un sector sensible i tensionat.
Però, de la mateixa manera, hi ha limitacions que afecten els llogaters. Les més rellevants són que, si no paguen, han d'abandonar l'habitatge. I, si finalitza el contracte, també.
Per això, és una infàmia atribuir la culpa dels desnonaments als propietaris que han decidit no renovar un lloguer, que han patit els impagaments o que han optat per apujar els preus dins dels límits legals.
En un cas tan esgarrifós com el de Maricarmen, el més senzill és assenyalar el propietari, però això no és més que demagògia barata per recollir alguns vots.
No obstant això, la realitat és que hi ha altres responsables.
Encara que avui sembli insensible dir-ho, la veritat és que la mateixa Maricarmen va tenir l'oportunitat d'anticipar aquesta situació fa molts anys, quan no era una anciana.
És més, el seu contracte es va extingir fa dècades, però va preferir continuar vivint en un pis situat en una de les zones més cotitzades de la capital pagant un lloguer de 500 euros (aprofint la subrogació d'una renda antiga que permetien les lleis franquistes), a totes llums fora de mercat.
Això no minimitza en absolut la seva colpidora situació actual, però sí permet contrarestar les salvatges acusacions que s'han vessat contra el propietari de l'habitatge.
Per sort, la normativa espanyola obliga les administracions a facilitar una alternativa habitacional a persones que es trobin en una conjuntura tan terrible com la de Maricarmen, perquè ningú es quedi al carrer.
I així ho ha fet l'Ajuntament de Madrid, oferint-li una residència.
No obstant això, l'afectada ha rebutjat l'oferta del consistori perquè vol quedar-se a “casa seva”. El problema és que no és “casa seva”.
Viure en un pis de lloguer durant molt de temps no et dóna dret a quedar-t'hi quan el contracte s'extingeix. Ni tampoc existeix el dret a viure al centre d'una de les ciutats més cares d'Europa (amb la seva pensió actual, Maricarmen podria llogar un pis en un altre municipi molt més assequible).
Els propietaris d'habitatges no poden solucionar el problema de les persones que no poden pagar un lloguer al preu de mercat. Per això hi ha l'administració.
I, en aquest cas, l'administració ha actuat.
La resta és populisme.
