Allò mai va ser per Pablo Hasél
"Cinc anys després segueixo sense entendre quina relació hi havia entre demanar la llibertat de Pablo Hasél i endur-se unes sabatilles d'un aparador del passeig de Gràcia o intentar causar la mort d'un policia"
Els que vam ser la tarda del 27 de febrer de 2021 a la Rambla de Barcelona encara recordem l'estrèpit. I el que va venir immediatament després: una furgoneta de la Guàrdia Urbana va començar a cremar davant de la comissaria mentre, a dins, encara hi havia un agent.
Comencem aquesta història pel final: el policia va aconseguir sortir i no va patir ferides. Si els miracles existeixen, aquella nit en va passar un.
I és que resulta difícil observar aquelles imatges més de cinc anys després i no fer-se LA pregunta: què hauria passat si l'agent hagués trigat uns segons més a adonar-se que el vehicle en què es trobava estava cremant?
La Fiscalia de Barcelona demana ara 25 anys i cinc mesos de presó per a cadascun dels nou acusats. Set són italians, una francesa i una altra catalana.
El Ministeri Públic els atribueix delictes d'homicidi en grau de temptativa, atemptat contra agents de l'autoritat, desordres públics, danys, manifestació il·legal i pertinença a grup criminal.
Serà la justícia, naturalment, qui determini ara què va fer exactament cadascun d'ells i quina ha de ser la seva responsabilitat penal. Però hi ha quelcom que no necessita esperar a una sentència: aquells fets van ser la confirmació que Barcelona havia creuat una línia vermella.
Les protestes per l'empresonament de Pablo Hasél s'havien succeït durant més d'una setmana i havien deixat imatges que encara formen part de la memòria recent de la ciutat. Aparadors rebentats, comerços saquejats, entitats bancàries atacades, barricades i contenidors cremats.
També vam veure com una protesta que suposadament reclamava la llibertat d'un raper acabava convertint-se, nit rere nit, en quelcom difícilment reconeixible com una reivindicació política. Cinc anys després segueixo sense entendre quina relació hi havia entre demanar la llibertat de Pablo Hasél i endur-se unes sabatilles d'un aparador del passeig de Gràcia o intentar causar la mort d'un policia.
Perquè durant aquells aldarulls es va produir, a més, una escena força reveladora. Uns trencaven aparadors i continuaven avançant amb la protesta; i darrere apareixien altres grups que aprofitaren el camí obert per buidar les botigues. No van quedar ni sabatilles ni roba i, en alguns establiments, pràcticament ni els maniquins.
Allò tenia poc de revolució i força de saqueig. Però el 27 de febrer va passar quelcom encara més greu.
Segons sosté ara la Fiscalia, part dels qui van participar aquella nit no van aparèixer allà espontàniament.
Els acusats haurien acudit preparats amb pintura, líquids inflamables, accelerants de combustió, pastilles per cremar, esprais, masses i martells. També s'haurien organitzat prèviament, repartit funcions i ocultat la seva identitat amb roba fosca, caputxes, gorres i passamuntanyes.
Costa defensar que algú que acudeix a una protesta carregat amb accelerant, masses i material incendiari tingui com a única intenció expressar pacíficament el seu descontentament.
Aquella nit, com en les anteriors, van atacar oficines bancàries, van cremar contenidors i van llançar objectes contra les línies policials. Els periodistes que cobríem els aldarulls tampoc no érem especialment ben rebuts.
Barcelona semblava haver assumit un inquietant catàleg bàsic pel qual qualsevol protesta acabava en aldarulls: vidres trencats, terrasses destrossades, contenidors cremant, pintura a les façanes, pedres contra la policia i comerços tancant ràpidament les persianes.
Però fins i tot tot allò va semblar no ser suficient per als ara acusats.
Davant de la comissaria de la Guàrdia Urbana de la Rambla es va fer un pas més. Segons l'escrit d'acusació de la Fiscalia, van començar a llançar-se pedres, llambordes, ampolles, pintura, bengales i artefactes incendiaris contra els agents i els vehicles policials. Les flames van arribar finalment a una de les furgonetes.
Cinc anys després podem discutir sobre les protestes, sobre Pablo Hasél, sobre els límits de la llibertat d'expressió i fins i tot sobre la resposta policial d'aquells dies. Tot això forma part d'un debat legítim.
El que resulta molt més difícil d'acceptar és que destruir una ciutat o posar en risc la vida de qui porta un uniforme pugui presentar-se com una extensió natural d'aquest debat.
Manifestar-se és un dret. Protestar també. Fins i tot fer-ho contra el sistema, contra la policia o contra una sentència judicial.
Intentar calar foc a un vehicle amb una persona a dins és una altra cosa i Pablo Hasél només va ser l'excusa.
