La llum sobre la penombra
"A més d'històric --aquesta vegada sí-- el dia va presentar ombres que ningú no esperava i que no es van donar en els replecs de la vida humana sota la capritxosa alineació dels planetes"
L'eclipsi total va passar, el primer que veu el sud de Catalunya en més d'un segle: des de 1912 no s'observava un fenomen austral tan impressionant. Va ser un autèntic èxit científic i cívic, llevat dels anecdòtics crits dels populistes de sempre --als quals s'hi va sumar Orriols--, tant catalans com de la resta d'Espanya, que van intentar desacreditar les dues condicions de la jornada: la científica i la ciutadana.
Però a més d'històric --aquesta vegada sí-- el dia va presentar ombres que ningú no esperava i que no es van donar en els replecs de la vida humana sota la capritxosa alineació dels planetes. Va ser del tensionament d'algunes infraestructures, que ens va recordar la inevitable condemna de l'ésser humà a treballar, treballar i treballar contínuament i sense descans per sostenir el nostre benestar i el dels nostres conciutadans.
S'esperava que l'autopista AP-7 es col·lapsés, i, contra això, ningú no podia fer res. El Govern, encertadament, va avisar. El mateix matí d'ahir, la consellera d'Interior, Núria Parlon, va recordar als catalans que havien d'evitar la via ràpida en les hores punta.
Però vam desobeir (van desobeir) i vam saturar la carretera d'alta capacitat per acudir en massa a les zones on s'observava el fenomen al 100%. Amb tot, la via va romandre oberta i la sang no va arribar al riu. Es va passar la prova, encara que amb problemes.
Els reptes de l'AP-7 no són el flux de trànsit d'un dia; en són d'altres: la retirada dels peatges l'ha convertit en una ratera diària, i el sentit comú dicta que les barreres s'han de tornar a aixecar.
Però el que pocs esperaven és que l'ombrívol vingués de aeroport, port i ferrocarril. Trasmed, Aena i Renfe-Adif van decebre alguns locals i turistes que buscaven desplaçar-se cap al fenomen o fugir-ne. Ningú no esperava aquests entrebancs i, tanmateix, van succeir.
Al Port, un ferri renovat el 20223 va patir una avaria elèctrica i va deixar centenars de passatgers varats. Una cosa que li podria passar a qualsevol, però que va posar en evidència la manca de plans de contingència de la naviliera espanyola de matriu italiana.
A El Prat, l'aeroport va patir una avaria de fluid elèctric que també va provocar retards en l'operativa. Aena, en una mostra d'excessiu optimisme, va donar per saldat l'incident a les 16:56. Les xarxes socials, els testimonis dins i fora d'Espanya i les pàgines especialitzades van explicar el contrari: les pistes al sud de Barcelona van acumular centenars de demores durant tot el dia.
Milers de passatgers van haver d'esperar en ple pic de calor, o van perdre connexions. Només Ryanair en va comptar 6.000, i no és la major aerolínia que opera a la ciutat aèria. Un autèntic caos del qual el gestor semipúblic només se'n va salvar perquè l'atenció estava centrada en una altra banda: al cel.
Adif-Renfe també va patir retards, encara que esperables per la saturació de la xarxa pels milers de desplaçaments al sud. Per si no fos prou, un breu incident a l'Estació de Castelldefels va provocar taps a l'Estació de Sants en les hores crítiques de flux de ciutadans per presenciar la meravella astronòmica.
Tot això ha de ser matèria per reflexionar. Mentre la comunitat científica analitza la muntanya de dades recollides i arriba a les seves conclusions, la ciutadania en general, i no cal dir que els mitjans de comunicació en formem part, ha de pressionar perquè les infraestructures no se saturin, no com ahir --una cosa relativament esperable per la magnitud de la massa humana—, sinó en el dia a dia, i estiguin a l'alçada de les necessitats col·lectives. Ahir no sempre ho van estar.
Quan arribem a aquest objectiu, o ens hi apropem, sí que podrem concloure que la llum haurà vençut la foscor.