Durant un debat electoral per a les Generals del novembre de 2019, el president del Govern, Pedro Sánchez, va retreure a l'aleshores candidat popular, Pablo Casado, que amb el seu partit al capdavant de l'Executiu s'havia deixat escapar Puigdemont i va prometre que ell s'encarregaria de resoldre la seva fugida.

“A vostès, senyor Casado, se'ls va escapar Puigdemont, i jo em comprometo avui i aquí a portar-lo de tornada a Espanya i que rendeixi comptes davant la justícia espanyola”, va asseverar el dirigent socialista amb un to arrogant.

Després de la sentència d'aquest dijous del TJUE, la primera part de la promesa de Sánchez està més a prop de complir-se. Avui, un dels principals líders del procés està més a prop de tornar a Espanya. I no hi ha dubte que aquest retorn serà gràcies al president.

La segona part del compromís, en canvi, no sembla que es vagi a complir. Després de promoure i aprovar l'amnistia per part del PSOE, serà molt complicat que Puigdemont rendeixi comptes davant la justícia per l'intent de secessió unilateral de 2017.

Aquesta promesa recorda més aviat a la de l'actual president de la Generalitat, Salvador Illa, en la campanya de les Generals de 2023, quan era el líder del PSC i aspirant a assolir l'Executiu autonòmic.

“Ni amnistia, ni res d'això. Ho repeteixo perquè quedi clar: ni amnistia, ni res d'això”, va indicar amb un to més alt del que li és habitual. Fins i tot reflectint certa indignació, perquè en aquella època la dreta advertia que els socialistes amnistiarien Puigdemont si necessitaven els seus vots, com així va ser.

Els mateixos que consideraven l'amnistia inconstitucional i inacceptable, van passar -de cop- a qualificar-la de legal i imprescindible per a la “reconciliació”, després de constatar que els set diputats de Junts al Congrés serien necessaris per mantenir-se al poder.

Per molt tribunal que digui el contrari, és evident que es tracta d'una autoamnistia (en què els vots dels amnistiats són imprescindibles perquè tiri endavant) i d'una operació corrupta (en què els promotors de l'amnistia mantenen el poder a canvi d'eliminar greus delictes).

El lamentable de tot plegat és que, mentre l'indult suposava el perdó per als delinqüents que van intentar partir el país violentament, l'amnistia va encara més enllà i esborra els delictes com si mai haguessin existit. És l'Estat qui, d'alguna manera, demana perdó als sediciosos per haver-los condemnat. És l'Estat qui s'humilia davant d'ells.

I, contràriament al que diu el text de l'amnistia, no resol cap “conflicte polític”, ni ha aconseguit “la normalització institucional, política i social a Catalunya”, ni ha millorat la “convivència democràtica”, ni implica cap avenç “reconciliador”.

De fet, els beneficiats per aquesta llei i per la sentència del TJUE (més enllà d'aquells a qui els permet seguir a la Moncloa), no només no han mostrat penediment en cap moment, sinó que han assegurat que es tracta d'“un impuls per acabar el que es va decidir l'1-O” (Turull) i que “no tanca el conflicte polític, sinó que el confirma" (Junqueras).

És a dir, que, si algú esperava que l'amnistia contentaria els nacionalistes i serviria per millorar la convivència a Catalunya, està molt equivocat. Tal com han promès, ho tornaran a fer tan aviat com tinguin l'oportunitat.

La veritat és que l'amnistia no pretenia millorar la convivència, sinó mantenir-se al poder. I això sí que ho han aconseguit els seus promotors. Encara que a un preu massa alt per al país.

Tanmateix, l'amnistia no serà suficient. Els nacionalistes són insaciables i, un cop aconseguida la impunitat pel procés, ja hi ha nous objectius a la vista. El més proper, la “finançament singular”, un pas més per continuar aprofundint en la desigualtat del país.