Ábalos, 24 anys; un violador, vuit
"No es tracta de reclamar càstigs desproporcionats ni d'entrar en una competició entre delictes. Tampoc de restar gravetat a la corrupció política [...] Es tracta de reflexionar sobre una qüestió de coherència"
La condemna de José Luis Ábalos a 24 anys de presó pel denominat cas Koldo marca un abans i un després. No tant pel nom del condemnat, que també, sinó pel missatge que envia.
Durant anys hem escoltat que els polítics mai paguen, que qui ocupa les més altes esferes del poder gaudeix d'una mena d'impunitat reservada per a uns pocs. La sentència desmunta, almenys en part, aquest discurs.
Un exministre del Govern d'Espanya, una de les figures més rellevants de la política nacional de la darrera dècada, rep una pena que supera les dues dècades de presó. Una condemna duríssima. Exemplar. I així ha de ser.
Perquè la corrupció institucional no és una entremaliadura administrativa ni un delicte sense conseqüències. Erosiona la confiança dels ciutadans, degrada les institucions i soscava els fonaments de l'Estat de dret. Qui utilitza el poder públic per enriquir-se traeix precisament allò que va jurar protegir.
Però hi ha una pregunta que, tanmateix, sorgeix de manera inevitable.
Si entenem que una conducta d'aquesta naturalesa mereix 24 anys de presó, quina valoració estem fent d'altres béns jurídics igualment protegits pel nostre ordenament?
Perquè mentre un exministre pot ser condemnat a més de dues dècades de presó per delictes relacionats amb la corrupció, no són pocs els casos en què un agressor sexual rep penes notablement inferiors. A vegades de vuit, deu o, amb sort, dotze anys. En ocasions fins i tot menys.
El mateix passa amb alguns homicidis. I aquí apareix una contradicció difícil d'explicar per a moltes víctimes.
La llibertat sexual i la indemnitat sexual constitueixen alguns dels béns jurídics més íntims i transcendents que protegeix el nostre sistema penal. Quan una persona és víctima d'una agressió sexual, no es produeix només una infracció legal. Existeix un dany humà, psicològic i emocional que, en molts casos, acompanyarà la víctima durant tota la seva vida.
Hi ha noms. Hi ha cognoms. Hi ha rostres. Hi ha persones que han d'aprendre a conviure amb seqüeles permanents.
Per això resulta legítim preguntar-se si l'equilibri actual de penes reflecteix realment la importància que, com a societat, atorguem a cada bé jurídic protegit.
No es tracta de reclamar càstigs desproporcionats ni d'entrar en una competició entre delictes. Tampoc de restar gravetat a la corrupció política, que en té i molta. Es tracta de reflexionar sobre una qüestió de coherència.
Si l'Estat considera que atacar l'Administració pública mereix penes que superen els 20 anys de presó, potser ha arribat el moment de preguntar-se si els delictes que afecten directament la llibertat i la indemnitat sexual de les persones haurien de rebre una resposta penal equiparable en aquells supòsits més greus.
Perquè les institucions importen. Però les persones també.
I potser el veritable debat no sigui quant castiga el nostre Codi Penal la corrupció, sinó quin valor atorga realment a qui pateix els delictes més devastadors.
