L'independentisme crida a files. No en queden gaires unitats, després del desastre del fatídic procés, però les suficients com per intentar fer soroll.

El calendari acompanya aquest 2026. En una Catalunya anestesiada per les promeses i els projectes a mig termini d'Illa, qualsevol excusa és bona per treure a airejar l'estelada.

Primer arriba el Papa. Leó XIV serà a Barcelona la setmana vinent per beneir la torre de Jesús de la Sagrada Família. Ho farà en castellà si res no canvia.

L'obra de l'arquitecte més universal, un català de soca-rel, d'aquells que es neguen a parlar en castellà, coronada en la llengua de l'invasor. Com pot ser?

L'ultranacionalisme català no ho pot permetre. Cartes al Govern, la pataleta d'Orriols, els bramuls de Santiago Espot… Per Déu, Prevost, escolta les seves pregàries!

Tota comparació és odiosa. I Benedicte XVI va parlar més en català del que pretén fer-ho Leó XIV. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Quina ofensa.

Amb la ciutat mobilitzada, amb un desplegament sense precedents, davant d'un esdeveniment històric, els pagesos centren l'acte en la llengua. Que tothom ho sàpiga. Per Catalunya. Per Gaudí.

Quin centenari post mortem li estan donant al reusenc entre uns i altres. La magnitud de la seva obra és diametralment oposada al provincianisme d'aquesta gent.

Les orelleres no els permeten veure més enllà. Tant se val. Estan encantats amb el sac d'alfals que els penja del coll.

Però no quedaran saciats amb la visita del sant pare. O sí, i busquen l'afartament amb la sortida del Tour des de Barcelona, un mes després, a l'inici de la canícula.

Les antigament influents ANC i Òmnium, avui reduïdes a la mínima autoritat, ja preparen un petit gran acte per rebre els ciclistes.

Estan passant el raspall per comprar pancartes i banderes estelades amb l'objectiu de distribuir-les de manera estratègica pel recorregut. Que surtin a les televisions.

Que quedi clar als televidents d'arreu de les fronteres que som una nació sense Estat, oprimida i amb una llengua imposada. A algú se li tallarà la migdiada.

Almenys ningú es planteja ara tirar oli a la calçada, com a punt va estar de passar en una edició passada de la Vuelta al seu pas per Lleida.

Saben que és l'última oportunitat que tenen perquè el món ens miri. I no la poden desaprofitar.