Que Andalusia hagi votat és una bona notícia per a Catalunya, que ho faci més que en anteriors ocasions és un èxit del sistema democràtic.

El final del procés electoral, amb el resultat que dona la victòria al Partit Popular, suposa un punt i final a l'impàs en què vivia la política catalana.

N'hi ha prou amb veure les constants referències de Juan Manuel Moreno Bonilla a la campanya a la terra on va néixer per comprovar com el plet català interferia en la política andalusa.

Les comparacions, les crítiques a la insolidaritat i les càrregues contra la influència de l'independentisme en la governança d'Espanya han estat constants.

Aquests eslògans han permès minimitzar que en el projecte de nova finançament autonòmic que ronda pel Congrés dels Diputats, Andalusia és la comunitat que surt més ben parada en rebre —si s'aconsegueix llum verda final— uns mil milions més dels que el mateix PP sol·licitava per a l'autonomia.

Un altre tant passa amb la condonació del deute històric (el tan portat i dut FLA) que també beneficia la regió del sud per sobre de la resta de les espanyoles.

Era el gat a la xistera que Pedro Sánchez i la candidata socarrimada María Jesús Montero havien calibrat a la perfecció.

La seva magnanimitat no tenia cap altre interès que aconseguir que el repartiment de fons entre autonomies en cap cas fes mal en la votació dels andalusos. Al contrari, que impulsés els socialistes.

No va caldre, la victòria de Moreno Bonilla s'ha cimentat en altres aspectes que no eren aquests.

Va pesar, i molt, la imatge de moderació malgrat tot (malgrat, per exemple, els desastres sanitaris), l'ampli coneixement dels andalusos d'una història comuna amb el PSOE a les institucions regionals i, sobretot, que l'andalusa és la plaça on fins ara es guanyaven les eleccions espanyoles. Sánchez ha rebut una nova puntada al cul de Montero.

Avui l'Espanya més actual guanya o perd les eleccions a Catalunya. Curiós canvi de terç el que ha passat els darrers anys.

Els electors han deixat de premiar determinats partits i semblen més disposats a castigar-los: és el que li va passar a l'independentisme a terres catalanes i el que torna a passar amb el PSOE a Andalusia.

El final del procés andalús reobre la normalitat a Catalunya perquè ara Salvador Illa ja no haurà de mostrar determinada contenció en les seves concessions a l'independentisme d'ERC i podrà tancar amb ells uns pressupostos que puguin beneficiar els soferts, cansats i gairebé esgotats ciutadans de la comunitat.

Els comptes públics no són cap bàlsam de Fierabràs, però sí que constitueixen l'eina indispensable perquè algunes de les polítiques públiques es posin en marxa. Si la Generalitat ja és per si sola una màquina pesada i poc greixada, el seu funcionament encara és molt més complex sense comptar amb un marc pressupostari que mobilitzi els recursos que acaben convertint-se en actuació política.

Així que ara ha arribat l'hora que la paràlisi de la Moncloa, del cap socialista i de les implicacions electorals donin pas a un període una mica més fluid en la política catalana, fins i tot en l'espanyola (encara que aquí Junts en precampanya i amb el seu líder encara a Bèlgica no són un gran actiu).

Per tot això, Juanma enhorabona i gràcies per treure'ns als catalans del bassal, fins i tot sense ser-ne conscient o tenir interès especial a aconseguir-ho.