Catalunya té una relació peculiar amb l'escàndol: no depèn tant del que passa com de qui ho fa. Aquesta setmana ho hem tornat a comprovar amb la indignació desfermada per la presència d'agents dels Mossos d'Esquadra en assemblees docents on es preparaven protestes i mobilitzacions.

Els mateixos sectors polítics que durant anys van normalitzar dinàmiques de pressió institucional, desobediència calculada i utilització partidista de l'espai públic descobreixen ara, de forma sobtada, una sensibilitat exquisida davant qualsevol actuació preventiva de la policia autonòmica. El problema, pel que sembla, no és tant la vigilància com qui vigila i a qui.

Convé introduir un matís essencial que mass prefereixen ignorar. En una democràcia liberal, la intel·ligència policial no és una anomalia ni un pecat original. Totes les democràcies madures disposen de mecanismes d'informació preventiva quan existeixen riscos reals d'alteració greu de l'ordre públic. La qüestió rellevant no és si aquesta tasca ha d'existir, sinó sota quins límits, controls i criteris de proporcionalitat s'exerceix.

Confondre vigilància preventiva amb persecució ideològica no només és intel·lectualment deshonest; revela fins a quin punt una part de la política catalana segueix atrapada en la lògica emocional del procés. Com si qualsevol intervenció policial vinculada a determinats àmbits socials fos, per definició, sospitosa d'autoritarisme.

Max Weber recordava que l'Estat modern només existeix allà on el monopoli legítim de la força deixa de pertànyer a les faccions per convertir-se en patrimoni comú. Aquesta continua sent la qüestió de fons: els Mossos treballen per a tots els catalans o únicament per a aquells que es consideren moralment legitimats per decidir quan la policia actua correctament?

El doble raser resulta difícil d'ocultar. Durant anys, determinats partits denunciaven com a “repressió” qualsevol infiltració policial relacionada amb l'independentisme radical o les mobilitzacions posteriors a la sentència del procés, alhora que exigien comprensió envers episodis de tensió que van deteriorar greument la convivència i la neutralitat institucional.

L'experiència de la tardor de 2017 hauria d'haver deixat una lliçó elemental: la passivitat dels poders públics davant dinàmiques de polarització extrema no desactiva el conflicte, sinó que sol agreujar-lo. Julien Freund advertia que aquells que pretenen negar l'existència del conflicte acaben gairebé sempre radicalitzant-lo.

Per això resulta raonable que els cossos policials intentin anticipar situacions susceptibles de derivar en episodis de tensió social. No perquè els docents siguin sospitosos —cal dir-ho amb claredat—, sinó perquè l'Administració té l'obligació de conèixer el clima real de mobilització quan determinats col·lectius adquireixen capacitat de pressió pública significativa.

El que és veritablement cridaner és que alguns dels partits avui escandalitzats amb prou feines van mostrar una preocupació semblant quan governaven la Conselleria d'Educació i el professorat denunciava precarietat, pèrdua de poder adquisitiu i deteriorament de recursos. La seva defensa sobtada dels mestres sembla menys una convicció profunda que una oportunitat política.

En el fons persisteix una concepció preocupant de les institucions: la policia és legítima quan acompanya la causa pròpia i sospitosa quan actua amb autonomia. Aquest va ser un dels grans errors del procés i una de les raons per les quals la fractura catalana va assolir nivells tan destructius.

Els Mossos d'Esquadra no estan per protegir sensibilitats ideològiques concretes ni per participar en batalles identitàries. Estan per garantir ordre, seguretat i convivència dins del marc legal. I això inclou —encara que incomodi a alguns— tasques preventives sobre mobilitzacions potencialment conflictives.

La veritable defensa de l'educació pública catalana no passa per convertir les assemblees docents en escenaris d'agitació política permanent, sinó per garantir que els professionals de l'ensenyament exerceixin la seva tasca amb dignitat i estabilitat, lliures d'instrumentalitzacions partidistes.

L'Estat de dret és imperfecte, és clar. Però continua sent infinitament més saludable que aquella vella temptació catalana de dividir les institucions entre pròpies i enemigues segons convingui al clima polític del moment.