L'enorme atractiu de les mamandúrries
"La política celtibèrica continua mostrant una constant ben coneguda per tothom: la seva tendència irrefrenable a convertir les institucions públiques en un daurat refugi per afins i vividors"
Els partits separatistes fa lustres que proclamen que Espanya espolia Catalunya i exigeixen a crits la independència del seu terrer. Però la veritat és que avui estan sobretot embolicats a col·locar els seus acòlits a les poltrones de les grans empreses estatals, retribuïdes de manera munífica.
Entre el “Espanya ens roba” i el molt profitós “a viure que són quatre dies”, hi ha tot un gir copernicà.
Un dels últims casos més cridaners el protagonitza Vicente Pedret Clemente, un personatge del cercle íntim d'Oriol Junqueras. S'enfilarà ben aviat ni més ni menys que al consell del colós madrileny Enagás, gestor dels gasoductes peninsulars, que cotitza a l'Ibex 35.
La junta d'accionistes, prevista per a finals de març, el nomenarà vocal per un període estatutari de quatre anys.
Pedret ja compta entre les seves ocupacions actuals amb la presidència de la societat familiar Ramon Clemente, d'El Masnou, productora d'envasos de vidre per al sector perfumer. Així mateix, encapçala el patronat de l'Institut Químic de Sarrià i pertany al de la Muntanya de Montserrat.
Com es pot endevinar, els seus coneixements i la seva experiència sobre les xarxes de transport de gas són perfectament descriptibles. Però tal detall no té importància quan es tracta d'esprémer les corporacions oficials.
Al màxim òrgan de govern d'Enagás hi nia des de fa temps una nodrida col·lecció d'expolítics que, quan es van encimbellar, tampoc no tenien la més mínima idea sobre la indústria dels hidrocarburs.
La designació de Pedret constitueix una altra mostra eloqüent d'amiguisme. Amb ell ja són una desena els secessionistes que s'amamanten de les mamelles del mateix Estat que denigren fins al paroxisme. A la llum de tals episodis, queda força clar que per a aquesta colla vernacla, la caritat ben entesa comença per ells mateixos.
D'altra banda, el sanedrí d'Enagás s'assembla als sindicats verticals del franquisme. Hi dormen a cames ajagudes diversos veterans exministres o paniaguats del PSOE i del PP.
Hi figuren, per exemple, el milionari lobista Pepiño Blanco, José Montilla i María Teresa Costa, socialistes, i Ana Palacio, pepera. Perceben una retribució de 160.000 euros anuals per càpita. Palacio bat el rècord amb 190.000.
L'any passat, per aquestes mateixes dates, es va sumar a l'elenc Elena Massot, pubilla de la immobiliària barcelonina Vertix. Forma part del contingent assignat a Junts. És filla de Felipe Massot, un dels més conspicus homes de palla d'Artur Mas.
La feina gens extenuant dels senyors consellers ressenyats consisteix a assistir a tretze reunions a l'any. En elles assenteixen amb mansuetud ovina a les explicacions del cap, aplaudeixen amb mans i orelles, i tot seguit passen el casso per cobrar el momio pertinent. Així, fins a la següent sessió.
El més xocant és que el Govern només posseeix un ínfim 5% del capital d'Enagás. Però manega el gegant com si fos el seu cortijo particular i fa i desfà al seu antull. Si d'aquesta manera funcionen les grans companyies semipúbliques, és fàcil deduir què passa a les públiques al cent per cent.
La llista de capitostos sobiranistes que s'ha apalancat a les cúpules de les firmes i organismes nacionals, comença a ser extensa. Entre Junts i ERC han aconseguit col·locar amb calçador a Ramon Tremosa a l'aeroportuària Aena; a Jordi Pons, al Banc d'Espanya; a Pere Soler i Josep Maria Salas, a la Comissió dels Mercats i la Competència; a Miquel Calçada i Sergi Sol, a RTVE; a Eduard Gràcia, a Renfe; a Albert Castellanos, a Redeia-Red Elèctrica; i a Daniel Domenjo, a Movistar.
En definitiva, els gerifalts de la ceba han descobert les virtuts crematístiques del BOE. La contradicció és aclaparadora. Els discursos de ruptura conviuen avui amb una notable avidesa a l'hora d'aprofitar-se de les estructures que abans eren objecte de vituperi.
Potser l'explicació sigui més prosaica del que sembla. Darrere la retòrica i les proclames grandiloqüents, la política celtibèrica continua mostrant una constant ben coneguda per tothom. A saber, la seva tendència irrefrenable a convertir les institucions en un daurat refugi per afins i vividors de tota mena.
