Aquest diumenge se celebren les eleccions a la presidència del Barça. Laporta contra Font. Dos models diferents de gestió. Molts interessos en joc.

I en aquesta batalla, guerra bruta fins i tot, ha aparegut Xavi Hernández, tan oportú com a futbolista com desencertat fora del camp. I, al capdevall, escuder de Font.

Després de dos anys desaparegut, gaudint de la família després de sortir com va sortir del Barça tot i els títols que va guanyar en moments difícils, ha tornat per agitar les eleccions. 

La raó oficial: treure's una espineta clavada i intentar salvar el club del mal; això és, del fanfarró i triler Laporta.

Nega que la seva aparició sigui oportunista. Però, home, Xavi, és una intervenció de part en setmana electoral. I tu dones suport a la candidatura de Font...

Més enllà del ressentiment que sent per Laporta –només ells saben les raons precises per les quals la seva relació va acabar com el rosari de l'aurora–, Xavi té altres interessos.

Quins? El temps ho dirà. Diu que no té intenció de tornar al Barça ni que guanyi Font. Per ara, ha utilitzat a Messi per embrutar una mica més el nom de Laporta.

La qüestió és que la història del retorn fallit del 10 té tantes versions com protagonistes, i tots ells han caigut en contradiccions: Laporta, Xavi, Tebas…

Xavi coneix Laporta des de fa molt de temps. De manera que sorprèn que sigui ara quan ha descobert de quin peu calça.

S'agraeixen les seves paraules, no està de més conèixer el que es cou als llocs de poder, però era el moment? A hores d'un partit de Champions que marcarà la temporada?

Tots sabem com és Laporta. Mai ha estat aigua clara, però és un tipus carismàtic. I, sobretot, quan ell mana, la pilota entra. No hi ha més. Això n'hi ha prou al futbol. Per sort o per desgràcia.

Però, d'altra banda, comencem a conèixer el Xavi persona: el que defensa la dictadura de Qatar, de la qual tant de diners va guanyar com a futbolista, tècnic i ambaixador del Mundial; el que va a votar l'1-O mentre es diu orgullós d'haver jugat amb Espanya.

Són els seus valors. Imagino que és el que ha viscut a casa. El seu pare, Joaquim, l'almerienc que es fa dir Joaquim, va jugar al Terrassa i al Sabadell. A pocs se'ls perdona això. No hi ha més a afegir.