La ventada “més important” que ha patit Catalunya en les últimes dècades, per sort, no passarà a la història.

La comunitat pràcticament s'ha paralitzat per protegir-se davant episodis puntuals de ràfegues que han superat els 100 quilòmetres per hora. Però han estat això, episodis puntuals que, a més, no han afectat tota la regió.

Per això, cada cop més veus es pregunten si no s'està exagerant massa amb les mesures que s'adopten davant aquest tipus de situacions.

Segurament, la desena de ferits –un d'ells, crític– pensarà que les restriccions es van quedar curtes. Que s'hauria d'haver obligat a confinar tothom a casa seva. Fins i tot hi haurà pares que opinin el mateix, per evitar el menor risc per als seus fills.

Però les decisions que prenguin els governants han de ser proporcionals a la magnitud dels fets que pretenen afrontar. I molts comencen a posar en dubte que això estigui passant.

És evident que estem davant l'anomenat efecte Mazón (o el sindrom del Ventorro, segons alguns). Els nostres polítics prefereixen curar-se en salut abans que veure's en la pell de l'expresident de la Generalitat Valenciana.

Tanmateix, l'abús d'aquestes mesures té conseqüències. Per exemple, tirar d'Es-Alert davant qualsevol amenaça pot fer que la població no es prengui massa seriosament aquelles que realment siguin amenaces extremes. En diuen l'efecte Pere i el llop. I des del desastre de València, el ritme al qual es llancen aquest tipus de missatges s'ha multiplicat per cinc a nivell nacional.

Per no parlar dels costos econòmics de paralitzar-ho tot cada dos per tres. Un atur d'un dia pot costar diverses dècimes del PIB. Repetir-ho sense necessitat suposa cremar creixement econòmic absurdament i això afecta l'ocupació.

També hi ha els pares que no tenen on o amb qui deixar els seus fills. O els ciutadans que no entenen que se'ls obligui a aparcar la seva vida un dia a causa d'una ventada (no un tifó ni un huracà).

Els humans gestionem riscos permanentment. No existeix el risc zero. I, per això, es busca un equilibri raonable. Amb un cost assumible.

Si no hi hagués límit de velocitat a les carreteres, les víctimes mortals es dispararien. Si el topall a les autopistes fos 50 quilòmetres per hora, probablement no hi hauria ni un mort per accident de trànsit en aquestes vies ràpides.

Però els límits s'han fixat en 120 per a les autopistes i entre 90 i 100 per a la majoria de les carreteres. I això suposa més de mil morts a l'any a tot el país, i uns 3 a la setmana a Catalunya. És un cost assumible?

Sembla que, almenys políticament, sí que ho és. Perquè a ningú se li acut paralitzar la vida del país per evitar les morts a la carretera imposant un límit de 40 o 50 quilòmetres per hora.

Al final, tot és qüestió de proporcionalitat i equilibri. I ara estem molt lluny d'ambdós.