D'un país en flames
"Tot sembla indicar que tenim el país fet uns guineus i que cremem a nivell metafòric i real, entre els brutals incendis, la patètica reedició de les dues Espanyes i, com a propina, la invasió aquàtica que s'ha marcat el nostre estimat país veí per celebrar la Festa del Tron, que és quan el rei del Marroc s'homenatja a si mateix per com de bé tracta els seus súbdits, molts dels quals fugen cap a Europa per veure si milloren les seves miserables existències"
Prenc prestat el títol d'un disc de Radio Futura per a aquest article perquè no en trobo cap de millor.
Tot sembla indicar que tenim el país fet uns guineus i que cremem a nivell metafòric i real, entre els brutals incendis, la patètica reedició de les dues Espanyes i, com a propina, la invasió aquàtica que s'ha marcat el nostre estimat país veí per celebrar la Festa del Tron, que és quan el rei del Marroc s'homenatja a si mateix per com de bé tracta els seus súbdits, molts dels quals fugen cap a Europa per veure si milloren les seves miserables existències.
Arran dels recents incendis, va tornar a sortir a escena el vell assumpte dels pactes d'estat, possibles en països on la preocupació pels problemes de la nació interpel·la tots els partits polítics, però aparentment impossibles a Espanya, on cada partit pensa exclusivament en si mateix i, com es diu en àmbits castrenses, el que vingui darrere que espavili: a Espanya, ni l'estat és una qüestió d'estat (com s'ha pogut comprovar amb els socis tan pintorescos que el PSOE de Pedro Sánchez ha triat per aturar el feixisme).
Sánchez evoca el pacte d'estat antiincendis, però no ha convocat el primer partit de l'oposició per comentar la conjuntura. El PP, per la seva banda, dificulta les coses amb la seva tancada negativa a reconèixer el canvi climàtic, que rebutgen amb l'excusa peregrina que a Espanya sempre ha fet calor a l'estiu i que som tots uns fluixos que ens queixem per qualsevol cosa.
Un pacte d'estat també seria molt aconsellable per reavaluar la nostra relació amb el Marroc, que sembla no haver canviat gaire des dels temps de la Marxa Verda. Ara, en comptes de posar la gent a caminar pel desert, el rei els llença al mar perquè arribin nedant a Ceuta a embolicar-la grossa.
I la veritat és que l'han embolicat de valent: Itàlia vol treure'ns de l'espai Schengen, França reforça les seves fronteres i Donald Trump ve a dir-nos que ens està ben empleat, per comunistes.
I el pitjor és que tots tenen una mica de raó. Qui es fiarà d'un país que no controla les seves pròpies fronteres (es tracti d'invasions marroquines o de visites llampec de Puigdemont), que són, al mateix temps, les de la comunitat europea?
El nostre govern, mentrestant, continua mantenint aquesta ficció de l'amistat indestructible entre Espanya i el Marroc i en comptes de convocar l'ambaixador de Mohamed VI, convoca el de Giorgia Meloni (no content amb això, acudeixen en massa a l'ambaixada marroquina a Madrid per retre homenatge a aquest sàtrapa que passa la meitat de l'any fora del seu país, en companyia dels seus amiguets especials, els germans culturistes, i celebrar la Festa del Tron).
La crisi de Ceuta torna a treure de l'arxiu el tema de la regularització massiva del senyor Sánchez, els motius de la qual encara no s'entenen gaire bé i la magnitud de la qual preocupa Europa.
Com que és impossible creure en la bondat i les bones intencions humanitàries de don Pedro, jo diria que porta alguna cosa amagada, però no sé en què consisteix: la teoria del PP segons la qual es tracta d'aconseguir el vot captiu dels regularitzats em sembla una mica far fetched, que diuen els anglesos.
L'únic que sé és que, pel bé d'Espanya, Sánchez mai ha fet res. I aquí ho deixo.
No pot ser que siguem incapaços de posar-nos d'acord en res. O que l'esperit guerracivilista del joier Zapatero, reafirmat per Sánchez, s'hagi instal·lat en el nostre inconscient col·lectiu, sense que el PP hagi fet res més que sumar-se a tan lamentable fenomen.
Cremem per fora i per dins i, mentrestant, ens esforcem per no arribar enlloc, si no és a la guerra civil. Parlo per parlar, ja que no detecto ni la més mínima voluntat per part dels polítics i una part important de la població de sortir de la vella dicotomia rojos i feixistes.
Els incendis haurien d'estar per sobre d'això. I les invasions de pobres desgraciats. Però com pot ser possible una reconciliació en nom del bé comú quan la manera que va tenir el PSOE de celebrar el Mundial de Futbol va ser dir, recorrent al de 2010, en l'era del joier Zapatero, que Espanya només guanya campionats quan manen els socialistes?