David Fernàndez es fa basc
"L'indepe català (d'origen zamorà) més basc de tots sempre ha estat el, en el seu dia, gran gurú de la CUP, a qui alguns consideraven un gran intel·lectual perquè una vegada se li va acudir citar Hannah Arendt"
Com deia el sergent d'acer de la pel·lícula de Stanley Kubrick Full metal jacket, “dins de tot vietcong hi ha un americà que lluita per sortir”. De la mateixa manera, dins de tot independentista català sempre hi ha hagut un independentista basc que lluita per sortir.
Ja va dir Xabier Arzalluz, el gran humanista euskaldun, que la lluita armada era una cosa que no anava amb el caràcter català, com es pot deduir de la desastrosa trajectòria de Terra Lliure, l'únic grup terrorista del món que s'ha dissolt pel seu propi bé, donada la tendència dels seus militants a explotar amb la bomba que havien preparat per a una altra persona.
L'indepe català, en el fons, sempre ha interioritzat aquesta evidència de la qual parlava Arzalluz, i s'ha dedicat a envejar a distància la virilitat i aquesta hombría de bé que distingeixen els assassins patriòtics del nord d'Espanya (amb perdó).
L'indepe català (d'origen zamorà) més basc de tots sempre ha estat David Fernàndez, en temps gran gurú de la CUP, a qui alguns consideraven un gran intel·lectual perquè una vegada se li va acudir citar Hannah Arendt.
En un partit en què els seus militants, com va sentenciar el gran Jaume Sisa, tot el que saben és el que van aprendre del mossèn de la parròquia, el monitor de l'esplai i un llibre de Bakunin que no van acabar d'entendre, l'ínclit Fernández semblava gairebé un estadista.
Feia temps que no en sabíem res, i ara ens assabentem que s'acaba de convertir al basquisme radical i ha fitxat per Bildu, el partit del seu idolatrat Arnaldo Otegi, en les seves visites a Barcelona exercia d'orgullós cicerone (de xofer no, perquè no sabia conduir), president honorari del seu club de fans i, pràcticament, groupie entusiasta.
N'hi ha prou amb veure qualsevol foto en què se'ls vegi junts per comprovar que el nostre David posa cara d'il·luminat i gairebé camina uns centímetres per sobre del terra. Si jo creia que el meu amb Bryan Ferry era preocupant, el de David i el seu Arnaldo ja és de traca.
És indubtable que, des del punt de vista indepe, el basc sempre ha tingut més èpica, encara que es tracti d'una èpica criminal. I la figura d'Arnaldo Otegi ha de semblar heroica: primer, va exercir de terrorista; després va fer veure que creia en la política (a la manera de l'irlandès Gerry Adams, que és com Otegi, però amb vestit i corbata en comptes del tradicional look abertzale de llenyataire gai); des d'aquest terreny, va participar en la creació de la Llei de memòria històrica, per cortesia del PSOE de Pedro Sánchez; i ara, en agraïment per haver deixat d'assassinar els seus adversaris polítics, la societat basca l'està posant en posició d'arrabassar al PNB el control del país (merescut, ja que, com va dir el cessant Óscar Puente, ha fet més per la democràcia que els patriotes de polsereta amb la bandera espanyola).
És o no és Arnaldo Otegi un cavall guanyador del separatisme? Què li quedava a David Fernández a Catalunya? Una colla de pusil·lànimes, enfrontats entre ells, que mai no arriben enlloc. Per no tenir, a Catalunya no tenim ni assassins patriòtics amb qui departir amigablement. El més semblant que tenim és el pobre Fredi Bentanachs, fundador de Terra Lliure que mai no va matar cap enemic de Catalunya, i de qui l'últim que vam saber va ser que s'havia enfadat amb els carcamals que tallaven la Meridiana de Barcelona perquè es resistien a reconèixer-li la seva autoritat moral, expressada a través d'un megàfon.
Amb Otegi, el nostre David podrà codejar-se amb autèntics assassins bascos i aprendre a odiar Espanya com Déu mana. Més tots els txuletons i el marmitako que li càpiguen, ja que només cal veure'l per comprovar que el noi és una mica jalamandrú, com deia Peret. Aquest home ha arribat, sens dubte, al més alt del seu món.
Una altra cosa és que aquest món sigui en realitat una fossa sèptica, com pensem alguns. Però si ell és feliç així, endavant. Com es diu en aquests casos, són els seus costums i cal respectar-los.