Tres cracks de l'autonomisme/independentisme català s'han reunit i han arribat a la conclusió que potser es van afanyar massa fa deu anys a l'hora d'enterrar aquella màquina de fer amics (per l'interès/t'estimo Andreu) i influir en la societat (i lucrar-se pel camí) que va ser CDC.

Certament, el poder i la glòria acumulats en el seu moment per CiU estan a anys llum de la situació actual de Junts, el partit de Carles Puigdemont, que camina ferm i segur cap a la irrellevància.

Davant d'aquesta evidència, tres convergents de pro com Artur Mas, Xavier Trias i Jordi Turull s'han sincerat davant dels micròfons de l'ACN (no confondre amb l'ANC, o sí) per preguntar-se si no van ficar la pota amb l'enterrament ràpid d'aquell partit que ho havia estat gairebé tot a la Catalunya catalana.

Ja sé que la conjuntura s'havia posat lleugerament peluda amb la confessió del patriarca Pujol i la no del tot versemblant deixa de l'avi Florenci. I que les implacables mesures d'austeritat de l'Astut havien fet olor de banyes cremades.

Però tot sembla indicar que va ser pitjor el remei que la malaltia i que va faltar tremp a l'hora de matar el pare: fixem-nos en el president Sánchez i el marró del seu gurú, José Luís Rodríguez Zapatero, que no li posa presses per convocar eleccions ni suspendre de militància el presumpte rèprobre: l'home segueix entestat a governar fins al 2035 (amb possible pròrroga per acabar de derrotar el feixisme).

Com recordaran, el desastre convergent va comptar amb un pròleg buf a càrrec de Josep Antoni Duran i Lleida, qui va tenir la broma d'independitzar-se de la casa mare i presentar-se en solitari a les eleccions, amb el resultat catastròfic que tots vam poder veure i que va demostrar que la força d'Unió Democràtica era menys que zero (i que les llargues estades del seu líder al Ritz madrileny equivalien a llençar els diners pel desaigüe).

Després va venir l'error conceptual de pensar que es podia passar de l'autonomisme a l'independentisme sense que passés res desagradable. Tan sinistra evolució va arribar de la mà d'un Astut desitjós de dissimular les seves retallades, i va acabar sent beneïda per Pujol, a veure si així ens oblidàvem de les seves trapelleries familiars.

Potser amb en Puchi pensaven que la jugada havia sortit bé, però després es va poder comprovar, amb les garrotades del referèndum, la fuga d'empreses i l'aplicació del 155, que la cosa no havia acabat precisament de funcionar.

Ja se sap que la cobdícia trenca el sac. Convergència va ser com un tret mentre no sortia del ramat autonòmic i es dedicava a negociar amb PSOE i PP per veure què els podia treure, mentre feia veure que contribuïa a l'estabilitat política espanyola.

Quan els convergents es van fer independentistes, van posar en marxa la cacera estatal, cosa que haurien d'haver previst en comptes de creure's el que deia TV3. Del PDeCat, pas intermedi entre Convergència i Junts, més val guardar un piadós silenci.

Ara, el que veus és el que hi ha: un partit mig desmantellat, dirigit per un il·luminat que viu a Flandes i controlat dins d'Espanya per l'ínclit Tururull i la rabiosa Míriam Nogueras, en el seu poc convincent paper de gossos de presa. Un partit que té problemes fins i tot per trobar algú que reuneixi el valor per presentar-se a l'alcaldia de Barcelona.

Tal com està el pati, realment, no és d'estranyar que l'Astut, el doctor Trias i l'inefable Tururull s'hagin llençat a meditar en veu alta sobre si van fer bé fa deu anys quan van decidir enterrar el seu partit de tota la vida.

Total, ja ningú recorda les retallades de l'Astut, i Pujol ha estat perdonat pels seus lleials i fins i tot per la justícia espanyola, que ha tingut el detall d'enviar-lo a casa després de comprovar que estava lleugerament gagà.

Ha arribat el moment de la Nova Convergència? Tot pot ser, donat l'estat comatós del llaçisme, però, com se sol dir, segones parts mai no van ser bones (sobretot, si les primeres ja deixaven molt a desitjar).