El desastre ens acompanya
"Mai una vaga es va convocar pensant més en l'oposició com a càstig per si les urnes li permeten governar el país a partir de les properes eleccions"
Vivim temps d'agitació, de crispació, de lluita descarnada per la política o per la calor protectora que genera el poder per a aquells que s'hi aferren com l'única fórmula de supervivència. Entre els molts problemes que afecten aquesta societat, el de la visceralitat excessiva n'és un. Es percep en la campanya electoral, en el tractament dels problemes greus que sacsegen els ciutadans i ho vam poder comprovar amb la convocatòria i execució de la vaga general del passat dia 11.
Mai una vaga es va convocar pensant més en l'oposició com a càstig per si les urnes li permeten governar el país a partir de les properes eleccions. Mai molts dels membres del Govern actual van ser els propis activistes de l'aturada, agitadors de la vaga i, qui sap si també els propis artífexs d'haver instigat la cúpula sindical que atengués la petició de vaga general que va propugnar una associació, el Sindicat de Llogaters, per intentar capgirar aquest país encara que el pretext fos protestar per la inaccessibilitat al mercat de l'habitatge.
Sempre hi ha una utilització política dels conflictes. No s'entendria d'una altra manera que el clam popular per arreglar el desvari de l'habitatge es produís a pocs dies de la celebració d'uns comicis, i que el Govern que ha mogut els fils en els darrers vuit anys es convertís en un dels agitadors de la protesta.
La vaga, a més, va ser agredolça per als seus organitzadors. La indústria, la gran empresa, allà on les hosts sindicals gaudeixen d'un protagonisme actiu, va viure una alteració severa de la seva productivitat. Com sempre, en les grans aturades generals. Però el petit comerç, els serveis, l'activitat al carrer, almenys a les grans ciutats, gairebé no va percebre la convocatòria de vaga. Botigues obertes, bars a ple funcionament, establiments operant amb alguna prevenció (llegiu-se amb alguna persiana mig tancada), la vida va seguir igual, com cantava Julio Iglesias.
Si d'alguna manera els organitzadors pretenien que la ciutadania percebés els efectes d'una protesta incontestable, la realitat va fer miques aquestes pretensions. El pols del carrer gairebé no va percebre l'aturada, excepte per la molèstia d'una mobilitat alterada pels famosos piquets informatius, coneguts per les seves habilitats pacífiques per convèncer aquells que no pretenen seguir la vaga. De fet, fins i tot els cavallets per a nens enganxats al Turó Park van estar funcionant tota la jornada amb un èxit inusitat de públic.
Les manifestacions per l'habitatge van registrar un notable èxit de participació i, com passa últimament a Barcelona, el final de festa va tenir la dosi de salvatgisme habitual. El centre de la ciutat va ser devastat, comerços ultratjats i mobiliari urbà destrossat. La recepta que se'ls permet a aquests energúmens, uns pocs centenars, que malgrat els missatges de control que llança l'Administració, la realitat quotidiana indica que els bàrbars guanyen i els ciutadans perdem. Es va prometre que pagarien els destrosses --ells o les seves famílies en cas de ser menors--. Caldrà veure-ho. Hi ha nombrosos detinguts, sabrem quin recorregut té l'acció judicial. I la policial? Mentre no es permeti a la policia més mà dura, la festa del desastre seguirà amb els decibels ben pujats. Hi ha solució, però cal tenir arrestos per dur-la a terme.