Demà hi ha vaga general en protesta per les dificultats per viure amb què ha de lidiar la majoria dels espanyols. O, el que és el mateix i resumint, un atur amb voluntat de ser general com a protesta per les polítiques governamentals que no aconsegueixen acompassar els salaris amb els preus de l'habitatge. La sorpresa és que el Govern es declara encantat amb aquesta impugnació social.

Aquesta vaga va néixer de la necessitat dels acampats a la Puerta del Sol en solidaritat amb la Maricarmen, la llogatera que va lluitar fins a la mort contra el seu desnonament, de rendibilitzar aquella mobilització pel dret a l'habitatge amb una acció de caràcter general contra les polítiques en vigor.

Aquella decisió va ser una maniobra hàbil del Sindicat de Llogateres i Llogaters i dels partits que li donen suport. La polèmica pel rebuig del Congrés al decret de mesures urgents per regular el mercat de lloguer del Govern de Pedro Sánchez, i l'avançament electoral provocat per aquella votació, han proporcionat a la convocatòria una projecció singular. De tal manera que CCOO i UGT no van tenir més remei que sumar-s'hi per no perdre pistonada.

Una vaga general en vigília d'unes eleccions generals hauria d'espantar qualsevol president del Govern que optés a la reelecció. Però no és el cas. Pedro Sánchez i el seu partit, Salvador Illa i el seu, a més, naturalment, de Podemos i de la conglomeració de Sumar ara anomenada Front Ampli, estan satisfets amb la crida a paralitzar el país.

En el cas del Front Ampli i Podemos té la seva explicació. La mobilització sindical pel dret a l'habitatge els va bé com a instrument per desgastar el PSOE i així resistir la seva tendència a la decadència electoral.

El ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ho va deixar anar fa un parell de dies en un acte preelectoral: tot el bo que ha fet aquest Govern es deu a nosaltres, a Sumar, s'entén. Això va dir, encara que es va estalviar afegir una crítica complementària: ni tan sols el decret de mesures urgents va saber fer el PSOE totalment al nostre gust, segons van deixar caure en el seu moment.

El president del Govern que va nomenar ministre a Urtasun no sol respondre als seus socis en públic, el que sí que ha fet és donar suport públicament a la convocatòria de la vaga. Ometent les discrepàncies de la seva esquerra respecte de la seva política d'habitatge, Sánchez ha valorat l'atur general com un factor positiu per defensar els drets socials adquirits en aquests anys de governs de progrés davant l'avenç de la dreta extrema i l'extrema dreta.

El PSOE no aconsegueix superar el PP en cap enquesta, excepte les del CIS. Davant tanta urgència, el seu missatge ve a ser una apel·lació al mal menor (els socialistes amb tots els seus defectes i dèficits) davant el perill indiscutible de perdre tot el que s'ha conquerit (en termes d'Estat del benestar i drets socials) en cas d'accedir al Govern el PP i Vox.

La por al retrocés existeix, encara que serà difícil conèixer-ne la magnitud fins al recompte de vots. Aleshores, ja serà tard. Així doncs, de perduts al riu, hauran pensat els socialistes.

L'estratègia d'intentar implementar una interpretació de la vaga general (l'èxit de participació de la qual està per comprovar) com una demostració de l'existència d'una voluntat popular majoritària partidària de frenar les aspiracions polítiques de Feijóo i Abascal (i potser també de Junts) per després capitalitzar-la a les urnes no és senzilla i té les seves arestes.

Ni tan sols per al PSOE, la capacitat de comunicació i persuasió del qual és molt rellevant. Perquè haurà de conviure amb una lectura dels resultats de la vaga molt més crítica per part dels seus propis socis d'esquerra. Front Ampli i Podemos, que tenen els seus escons pendents d'un fil, no dubtaran a convertir també el PSOE en un dels assenyalats per la protesta.

Atribuir a la vaga general convocada pels sindicats el caràcter d'oficialista, o almenys proclamar la coincidència dels interessos de la mobilització de protesta amb els seus, com ha fet Pedro Sánchez, és una aposta atrevida, molt pròpia de la seva manera de fer política.

Alguns potencials electors (el famós centre electoral que, segons els entesos, sol decantar les eleccions) potser es desconcertin per aquest posicionament de Sánchez. La responsabilitat d'aquest Govern i els anteriors en l'actual crisi de l'habitatge és innegable, encara que es pugui discutir la proporció atribuïble a Sánchez i la que correspon a l'oposició parlamentària per les seves reincidents negatives a la modificació del rumb.

En tot cas, per primer cop, podrem comprovar el grau de sinergia que es dona entre la mobilització d'una vaga general i l'activació total de l'electorat progressista que necessita el PSOE per guanyar les eleccions amb el marge suficient per governar sense la inestabilitat generada per uns socis que, alhora, són adversaris.