Tots els espanyols, o no tots. Aquest és el concepte que agita Abascal. Diu el líder ultra que tots els espanyols volen fer fora Pedro Sánchez. Però ell mateix es corregeix. Sembla que no tots, perquè va exigir filtrar el públic de La Revuelta de Broncano. Deu ser que el públic de La Revuelta està per la feina, al judici del líder ultra. Demà us ho explico, amb audiències incloses. Les d'Abascal i les de Pedro Sánchez a La Séptima.

Els maquinistes i el gremi de restauració, en campanya. El SEMAF ha agafat el —mal— costum de convocar vaga amb ostatges. Fins i tot agafa ostatges sense convocar vaga, com està passant aquests dies a Catalunya. "No són les maneres d'actuar", va dir el president Illa. I, certament, no ho són. Una altra cosa és que Renfe hagi obert un nou conflicte laboral, tal com tenim el pati. Qui ho hagi fet hauria de rebre el premi de Negociador de l'Any. Sens dubte, li ha faltat mà esquerra.

Per la seva banda, el Gremi de Restauració ha tret un vídeo que posa a caldo la regularització del tabac a les terrasses i deixa a caure d'un ruc la ministra de Sanitat, Mónica García. El vídeo és extemporani, perquè la llei ha caigut i que es retallin els espais per fumar no és una mala notícia. Us ho diu un fumador empedreït. Per cert, dada per al Gremi. Les llistes d'espera no són responsabilitat del Ministeri, sinó de les conselleries. I una curiositat. L'assistent de la ministra té un semblant, molt semblant, amb el Comissari Villarejo.

Alberto Durán, una curiosa caiguda en desgràcia. El PP va fer caure el seu advocat estrella a l'estiu, però no ho vam saber fins fa menys d'un mes. O sigui, que el PP es desprèn de Durán a mitjans d'octubre i, a la primera setmana de novembre, Koldo García el posa al capdavant d'una trama per comprar-lo per fer caure Pedro Sánchez. Sens dubte, la cosa fa olor de sofre, perquè al PP saben, com tothom, que Koldo gravava fins al cambrer que servia el cafè amb llet i les porres. No m'equivocaré gaire si aviat no surt alguna gravació.

Sembla aquest numeret una denúncia per incompliment de contracte, per impagament d'aquest milió d'euros promès. Encara en sabem poc. El PP no diu res, però apartar l'advocat a les portes de l'escàndol porta a una pregunta obligada: què sabien?, qui autoritzava les seves actuacions?, per què pagava la festa un mitjà ultra de comunicació? El que dèiem, sofre en estat pur.

Koldo, el gurú per al PP que ha caigut als inferns. No tinc resposta. El que sí sabem és que el PP es creia a Koldo a ulls clucs. Manipulació de primàries, finançament irregular d'aquestes primàries pel sogre de Sánchez, els negocis del sogre i un llarg etcètera de denúncies que propagava Koldo García i que eren publicades —petit detall— per OKDiario, el suposat pagador de factures i canalitzador —també suposat— dels pagaments a l'home d'Ábalos.

Feijóo, Tellado o Esther Muñoz donaven veu a aquestes acusacions disparant els seus dards contra Pedro Sánchez. Ara posen en dubte les declaracions de Koldo. Ha passat de ser el seu gurú a ser un personatge infecte i poc creïble, i li han assenyalat el camí cap als inferns. Quan mentia, abans o ara?

Feijóo, emulant Rajoy. “Us demano que no em falleu. Si no em falleu, us prometo que no us fallaré, perquè no fallo a qui no falla”, va dir a Màlaga. Va voler imitar aquell inoblidable Rajoy, que va dir fent ell mateix la traveta: “És el veí qui tria l'alcalde i és l'alcalde qui vol que siguin els veïns l'alcalde". Vaja, que Feijóo fallarà a qui no el voti, perquè qui no el voti, li falla. Frase de crack.

Un dircom a declarar davant el jutge per un pla de comunicació. Certain, no és campanya electoral, però s'assembla a campanya judicial, sempre per a major glòria del jutge. En el món de l'increïble pot passar de tot, i passa. La jutgessa del cas Isak Andic ha donat una sorpresa. Penosa sorpresa, cridant a declarar el dircom dels Andic perquè ha fet un pla de comunicació per limitar l'impacte reputacional del cas a Mango.

De debò? Senyora jutgessa, si per fer un pla de comunicació es cridés a tots els dircom, no acabaria mai. És la nostra feina. Definir punts forts, febles, analitzar la posició dels mitjans, escrutar l'impacte a la família o a l'empresa, el que ve a ser l'impacte reputacional, i dilucidar la inversió publicitària, són elements de la nostra feina.

A l'empresa privada, cadascú fa de la seva capa un sayo. A la pública, hi ha límits, com no pot ser d'altra manera. En aquesta campanya electoral, senyoria, n'hi ha més d'un, i més de 51, plans de comunicació per partit. Això s'anomena, vulgarment, estratègies. Confondre naps amb cols porta al ridícul. No entro en qui és culpable, però el seu moviment, de citar aquest professional, és la seva campanya de promoció judicial? Perquè de debò pensa que el pla de comunicació té res a veure amb el que ha passat a Montserrat? No, senyoria, és conseqüència, no causa.

Anchía va néixer a Miami, fill d'un pilotari que va emigrar als EUA per jugar als frontons de Florida a cesta punta i d'una basca la família de la qual es va exiliar per la guerra civil a Mèxic, va viure a Euskadi i es va casar a Hondarribia. Porta dues dècades com a congressista i al seu districte 103 de Dallas ningú li fa ombra.