L'art de morir
"Potser em van veure des de dalt, potser a la sortida d'un túnel, potser van sentir aquell amor infinit. Potser no van sentir res. M'ho explicaran quan em toqui a mi?"
Fa un parell de setmanes van organitzar al meu avorrit poble del Maresme una conferència sobre experiències properes a la mort (EPM) a càrrec de la doctora Maria Àngels de Miquel, neuroradiòloga de l'Hospital de Bellvitge durant molts anys.
El tema no m'interessava gaire, però vaig decidir assistir-hi, amb l'esperança que potser podria entendre què van sentir els dos éssers estimats que el destí va voler que jo estigués al seu costat quan van morir: el meu avi i la meva tieta I.
El meu avi va morir un matí assolellat de febrer al seu llit de sempre, amb 98 anys. Es va ficar al llit després de sopar com un senyor i ja no es va despertar: va quedar inconscient, sedat amb morfina, sense saber que dues de les seves filles i una neta érem al seu costat. L'escoltava respirar i li vaig acariciar la mà. Recordo aleshores que vaig sortir un moment de l'habitació, vaig obrir el seu armari i vaig tafanejar amb nostàlgia entre els seus jerseis de llana. En aquell moment, vaig sentir una exhalació més forta i després silenci. El meu avi havia tingut la gentilesa de morir quan jo no era davant.
Amb la meva tieta va passar una cosa semblant, però en una habitació de la unitat de pal·liatius. Completament sedada, el seu marit i jo la miràvem, sense dir res. Li vaig acariciar la mà. Podia morir en qualsevol moment, ens van dir. Vaig decidir aleshores sortir al passadís per trucar per telèfon als altres familiars i explicar la situació. En aquell moment, la meva tieta va morir. La mateixa elegància del meu avi (el seu pare), vaig pensar. Ha volgut que no fos davant quan deixés aquest món, o potser volia fer-ho només en companyia del seu marit.
“Molts dels meus pacients m'explicaven les EPM com un túnel amb una llum al final, i que allà et ve a buscar algú”, va explicar la doctora De Miquel durant la conferència. El seu interès per aquestes experiències la va portar a investigar els testimonis de pacients que havien patit una aturada cardíaca i s'havien pogut recuperar. En preguntar-los si recordaven alguna cosa d'aquells minuts en què havien estat a la vora de la mort, aproximadament un 10 % assegurava que sí.
Tot i que cada experiència era diferent, molts relats compartien elements: la sensació d'abandonar el propi cos, travessar un túnel, trobar-se amb familiars morts o experimentar una pau i un amor difícils de descriure. Per estudiar aquestes coincidències, els investigadors utilitzen l'anomenada escala de Greyson, un qüestionari que permet identificar i valorar les característiques de les EPM.
“Ho expliquen tan des del cor que és difícil no creure-ho”, va assegurar De Miquel. La doctora també va parlar de les dificultats per determinar què passa exactament al cervell durant una aturada cardíaca. Una cosa és que el cor deixi de bategar i una altra que es pugui establir el moment en què cessa tota activitat cerebral. A més, en molts casos, les aturades cardíaques passen fora de l'hospital, cosa que dificulta obtenir registres d'aquells instants.
Podrien ser al·lucinacions o somnis provocats per la manca d'oxigen? És una de les explicacions que els investigadors consideren, encara que qui ha viscut una EPM sol rebutjar-la. Per a ells, el que van experimentar va ser tan real, o fins i tot més, que qualsevol altre record de la seva vida. La ciència encara no ha pogut establir amb certesa com s'originen totes aquestes experiències, ni molt menys demostrar que existeixi consciència després de la mort.
El que sí que sembla clar és que moltes persones tornen profundament transformades. Alguns estudis, com el que va descriure De Miquel durant la conferència, fan un seguiment dels pacients anys després per comprovar si aquelles vivències han influït en la seva manera d'entendre la vida. Molts asseguren que han perdut la por de morir, que donen menys importància a les preocupacions materials i que senten una major connexió amb els altres.
És el cas de Laura —un nom fictici per preservar-ne l'anonimat—, que va relatar la seva experiència en una entrevista del programa Viure bé, de Betevé, en què també va participar la doctora De Miquel. Laura era adolescent quan va estar a punt de morir ofegada al mar. Recorda haver passat del pànic més profund a una sensació de pau absoluta i de connexió infinita amb l'univers. La seva identitat va desaparèixer, va deixar de sentir-se una persona individual i va experimentar el que descriu com un amor pur que ho connectava tot. Era, segons les seves paraules, com tornar a casa.
Quan la van poder rescatar, per estrany que sembli, la Laura va sentir rebuig. “Quan vaig tornar al cos, va ser tan trist… No hi volia tornar”, va explicar. Des de llavors, assegura que mai se sent sola, perquè conserva aquella sensació de pertànyer a una consciència col·lectiva. L'experiència va marcar un abans i un després a la seva vida i la va portar a replantejar-se les seves prioritats.
La doctora De Miquel considera que testimonis com el de la Laura mereixen ser escoltats i estudiats sense prejudicis. “Cada vegada hi ha més metges que accepten que aquí passa alguna cosa més que el que podem mesurar”, va afirmar en la mateixa entrevista. No obstant això, moltes persones que han viscut una EPM prefereixen guardar silenci per por que les prenguin per fantasioses o que els seus relats perjudiquin la seva credibilitat personal i professional. La Laura va decidir mantenir l'anonimat per aquest motiu.
No sé què pensar sobre les EPM, però em resulta reconfortant saber que, per a qui les explica, acostar-se a la mort sembla molt més plaent del que m'imaginava. El meu avi i la meva tieta no van tornar a la vida per explicar-ho, però confio que, mentre marxaven, tinguessin una sensació tan bonica com la de la Laura. Potser em van veure des de dalt, potser a la sortida d'un túnel, potser van sentir aquell amor infinit. Potser no van sentir res. M'ho explicaran quan em toqui a mi? Potser.
