Suspendre la circulació a la línia d'alta velocitat (LAV) Madrid-Barcelona, un dels corredors ferroviaris més transitats i rendibles d'Europa, com ha suggerit el ministre Óscar Puente a conseqüència del tràgic accident ferroviari de Toledo, és una mesura tècnicament viable, però socioeconòmicament crítica i altament desaconsellable.

Una suspensió total de la línia com la que ha deixat caure Puente es plantejaria sota dues úniques premisses: manteniment correctiu crític (fallades estructurals greus en túnels o viaductes) o modernització integral disruptiva (inviable amb el manteniment nocturn habitual de 3-4 hores).

Ara bé, les paraules del ministre plantegen diversos escenaris. El més suau dins del desastre contemplaria una suspensió d'entre tres i sis mesos per abordar reparacions estructurals focalitzades. Tècnicament és possible concentrar torns d'obra 24/7.

El més catastròfic (i improbable), encara que és el suggerit pel titular de Transports, és la suspensió del servei de fins a dos anys. Aquesta mesura implicaria una reconstrucció gairebé total de la infraestructura. Tanmateix, les obres d'aquest calibre es planifiquen avui per fases, per evitar precisament situacions com aquesta, per la qual cosa gairebé es dona per descartada.

En altres paraules, en la gestió d'infraestructures modernes, es prioritza el "tall quirúrgic" o la declaració de via única temporal davant del tancament complet. Un tancament prolongat només seria idoni si els costos i riscos de mantenir el trànsit obert simultàniament a les obres dupliquessin l'impacte del tancament total.

Així mateix, la cancel·lació total del servei repercutiria de manera directa en diferents àmbits. El primer, dins de l'operativa i la mobilitat. Els més de deu milions de passatgers que cada any utilitzen l'alta velocitat es veurien obligats a tornar a l'avió (saturant els aeroports) o a la carretera.

A més, part del trànsit (especialment trens de mercaderies o serveis d'alta velocitat) es desviaria a la línia d'ample ibèric convencional, que no té la velocitat ni la capacitat per absorbir el volum de la LAV, provocant retards generalitzats.

Evidentment, el tall ferroviari suposaria pèrdues multimilionàries per als operadors: Renfe, Iryo i Ouigo patirien un impacte financer crític en quedar inoperatiu el seu corredor més rendible. Això podria derivar en reclamacions patrimonials milionàries contra Adif. També es ressentiria el PIB regional, ja que afectaria la productivitat i als viatges de negocis diaris.

Finalment, tot això augmentaria les emissions de manera dràstica, neutralitzant els objectius de descarbonització de l'aviació i el transport per carretera.

Per tant, la suspensió temporal durant mesos o anys de la LAV Madrid-Barcelona no és una opció idònia ni assumible sota criteris de gestió ordinaris.

Qualsevol intervenció de gran envergadura s'ha d'executar mitjançant talls nocturns prolongats, suspensions selectives de cap de setmana o desviaments per via única per mitigar un impacte logístic, econòmic i ambiental que resultaria catastròfic per al país.