L'aplicació de l'amnistia s'està confirmant aquests dies per part del Tribunal Suprem, encara que a contracor. Ara és el moment perquè els arguments que van justificar oficialment l'aprovació d'aquesta mesura excepcional passin la prova del cotó.

Pedro Sánchez no tenia previst amnistiar ningú durant la campanya electoral de 2023. Tampoc Salvador Illa a les eleccions catalanes de 2024. Tanmateix, tots dos es van convertir en els grans valedors de l'amnistia per raons de caràcter pragmàtic, tan legítimes com qualsevol altra. Els arguments utilitzats formalment sempre van ser dos: la urgència de recuperar la convivència a Catalunya i la voluntat de normalització de la política catalana.

Algunes veus autoritzades del PSC i del PSOE han arribat a insinuar, en el seu entusiasme per veure l'amnistia aplicar-se definitivament, que amb aquesta llei es tancava el conflicte català. Aquesta és una visió molt errònia d'aquest conflicte històric i expressa una ambició molt limitada de les aspiracions de Catalunya com a nació. En tot cas, és la confirmació que els socialistes han convertit el compliment d'una exigència dels fracassats del procés en una aposta de futur, tan arriscada com incerta.

Al parer dels promotors de la mesura per part del Govern central, les tensions polítiques i socials desfermades per la temeritat dels dirigents del procés i la reacció desproporcionada del Govern del PP havien posat en perill l'oasi català.

I, encara que mai ho van precisar obertament, el Govern socialista devia viure amb incomoditat els excessos judicials de la causa contra els dirigents del procés sobre els quals la justícia europea i el Tribunal Europeu de Drets Humans s'haurien de pronunciar abans o després.

Així que devien considerar que millor apostar per l'amnistia, per si de cas. Aquest acte de prudència d'Estat mai ha estat valorat pel Poder Judicial, just al contrari, ho van prendre com una declaració de guerra.

Els independentistes, per la seva banda, sempre van exigir la llei de l'oblit com una mesura de reparació per la injustícia i la repressió infligida per l'Estat. Sense altres consideracions sobre la seva responsabilitat política i social com a promotors d'una aventura tan legítima com insensata que va dividir els catalans i va portar les institucions catalanes molt a prop de l'abisme.

La llei va prosperar, doncs, amb una flagrant contradicció d'arguments. Els opositors es van escandalitzar, es van esquinçar les vestidures i es van posar mans a l'obra per destruir Pedro Sánchez com a traïdor a l'Espanya eterna.

L'empenta definitiva a l'amnistia arriba just abans de les eleccions. Els inhabilitats recuperen tots els seus drets, els encallats al Tribunal de Comptes s'alliberen de tot perill, els refugiats a Bèlgica tornen un cop allunyada la malversació i els CDR veuen anul·lades les seves causes per terrorisme.

Ha arribat el moment de comprovar si els miraculosos efectes positius atribuïts a l'amnistia per part dels promotors es materialitzen, si en els reclamants hi havia una mica de voluntat conciliadora a més de l'exigència de justícia per a ells i, també, conèixer el cost electoral que tanta generositat pugui tenir per al PSOE.

Els reclamants i beneficiaris, a diferència dels promotors, han mantingut un perfil discret sobre les conseqüències col·lectives de l'amnistia mentre les resistències dels jutges espanyols aconseguien alentir-ne l'aplicació.

Els dirigents que romanien a Waterloo i els que seguien inhabilitats es limitaven a exigir periòdicament el compliment de la llei, sense que des de 2017 se'ls hagi sentit una paraula sobre la seva responsabilitat en aquella crisi de convivència que l'amnistia ha de reparar. Tota la culpa l'han atribuït a l'Estat, subratllant que el fet mateix de l'amnistia confirma la seva acusació.

Les primeres reaccions són pobres i previsibles. Els CDR reprenen l'eslògan més contrari a l'amnistia que es pugui concebre (“Ni oblit ni perdó”). Els “belgues” subratllen l'encert de la seva fugida per evitar els tribunals i la presó (aprofundint el martiri emocional dels qui la van suportar dignament), i atribueixen la victòria del seu retorn a la ingent pressió internacional generada per la seva incansable activitat a l'exterior (sic).

Els recentment amnistiats i aquells que ja feien política aquí, com Oriol Junqueras i Jordi Turull, no semblen disposats a reconèixer ni tan sols el risc polític assumit pels seus adversaris i socis parlamentaris en impulsar l'amnistia. Una llei que podria tenir més cost que benefici per a l'esquerra si no s'obtenen gestos reconciliadors de l'independentisme.

ERC i Junts no estan de moment pronunciant les frases esperades. Tot el contrari. El secretari general de Junts no va trigar ni mitja hora a despatxar Pedro Sánchez com a aliat. No el necessiten per a res i res millor que un Govern de dretes per reactivar el moviment sobiranista molt decaigut per la força de la realitat i pel record de l'actuació dels seus dirigents en aquells dies de l'aventurerisme.

Ningú, ni el PP, ni els jutges, poden exigir als independentistes que deixin de ser independentistes. Els sobiranistes tenen dret a imaginar quina és la ruta més factible per a la eventual proclamació de l'Estat català.

Aquesta obvietat no hauria de ser obstacle per formalitzar almenys una comissió de la veritat que intenti fixar amb el màxim dels consensos un relat veraç i sincer del que va succeir entre 2014 i 2019. Com a mínim, per no repetir el desastre.

Aquesta introspecció col·lectiva seria probablement molt més eficaç per salvaguardar la convivència a Catalunya que l'amnistia, l'aprovació de la qual va estar envoltada de tants interessos polítics col·laterals, de tants silencis intencionats i tan escassos compromisos de les dues parts que pot quedar en un bell gest per a la història, probablement sense més conseqüències per al futur de Catalunya, sigui el que sigui.