Xarxes per canviar el món, o perquè el món cremi
"L'esclat dels desarrelats, a cop de Bitchat, l'aplicació creada per l'inquietant Jack Dorsey que ja no necessita ni internet mòbil, encén des de França la resta d'Europa desestabilitzant les societats, encoratjant les porres i ennuvolant els caps"
L'any 2011, un autor nord-americà anomenat Eli Pariser advertia que podien passar coses molt lletges si ningú es prenia seriosament com funcionaven les xarxes socials.
Ho feia a El filtre bombolla: Com la xarxa decideix el que llegim i el que pensem, un llibre de capçalera que recomano als meus alumnes de màster –i fins i tot de grau en ADE– perquè considero que no és tolerable que un ciutadà amb el privilegi de l'educació superior no entengui com funciona el món en què viu, en què produeix riquesa, en què pretén criar els seus futurs fills. O els seus futurs gossos, que el postcapitalisme dona peu a molts tipus de família.
A les meves classes de Màrqueting parlem molt de Kotler i de Porter, però també de desinformació. I parlem d'Història, i de l'origen de la impremta, i de les guerres europees de religió. I per què? Perquè no és la primera vegada en el devenir de la humanitat que una tecnologia de la comunicació –avui tot un mitjà de producció– transforma la manera de pensar, de creure i d'estar al món.
I perquè resulta si més no incomprensible que a la universitat, aquest temple del saber, en la societat amb més accés a la informació, un estudiant no sigui capaç de tenir visió crítica i perimetral, de llarg i curt abast, per entendre què està passant.
La gran economia d'internet i les xarxes socials, aquesta que ha catapultat les fortunes tecnooligarques obsessionades amb els búnquers i el transhumanisme, té –ja ho deia Pariser– una manera molt obstinada d'operar i, si no es pren seriosament, si no es regula, poden passar coses. Coses que ja estan passant.
No resulta increïble que instruments que es van concebre per fer màrqueting i anuncis personalitzats estiguin canviant la nostra geopolítica? Estiguin fent cremar els carrers? I no estaria bé que ho sabés el ciutadà mitjà?
Aquests dies, una mica amagades a la secció d'internacional d'algun diari, algunes notícies ja apuntaven que els serveis secrets italians sospiten ja que el que ha passat a Milà té més a veure amb el que va passar a Ceuta el passat mes de juliol que amb el 15M dels indignats o l'Occupy Wall Street.
La mobilització de joves maranza dels suburbis, desarrelats, descontents i amb poc a perdre, convocats amb hashtags de viralització artificial, es dilueix en el clam de la protesta estudiantil, o per l'habitatge, o pels transports, que recorre Europa.
Contribueix al soroll i a la indignació ciutadana amb traumatitzants imatges de violència i saqueig de comerços que l'extrema dreta –ungida per la polarització– confia a rendibilitzar.
L'esclat dels desarrelats, a cop de Bitchat, l'aplicació creada per l'inquietant Jack Dorsey que ja no necessita ni internet mòbil, encén des de França la resta d'Europa desestabilitzant les societats, encoratjant les porres i ennuvolant els caps.
Els aldarulls de Barcelona aquest cap de setmana són el nostre primer episodi nacional. Compareu-ho amb l'acampada de Sol. Busqueu les 7 diferències. Podeu començar pels bots.
Deia Pariser, fa més de quinze anys, que urgia establir mecanismes de control ètics i morals per garantir que els professionals responsables de donar forma a les noves tecnologies de màrqueting i comunicació tinguessin certs límits. Tal com els té un metge, un biòleg, un genetista o qualsevol professional relacionat amb les ciències de la vida.
No és que una cosa que pot modificar les nostres connexions neuronals té força a veure amb la vida? Els experts en màrqueting, en màrqueting digital, els programadors d'algoritmes, s'han convertit, i no de sobte, en persones extraordinàriament importants per al futur de tothom.
El mateix autor advertia recentment que la IA ens portarà a una “bombolla d'un”. Això és: acabarem parlant únicament amb nosaltres mateixos mentre fora, potser, tot ja haurà cremat.
Naturalment, malgrat les seves moltes cites i lectures, malgrat el seu creixement com a activista i el seu reconeixement acadèmic, ningú –ningú amb veritable responsabilitat institucional– va fer cas a Pariser.
Les tecnologies han seguit creixent sense que el propòsit de les empreses i professionals que les lideren vagi més enllà de la satisfacció egòlatra dels seus enginyers –una de les interessants advertències de Pariser– o de la voracitat econòmica dels seus executius.
I així estem, enmig d'un món convuls i cada cop més atrinxerat en bombolles ideològiques, amb generacions senceres capaces de jugar-s'hi per seguir un hashtag però a les quals els és impossible pensar en alguna cosa complexa o escoltar una opinió aliena.
Intentant inútilment, si és que un en sap alguna cosa, demanar als nostres representants que siguin millors que nosaltres, advertir-los que necessitem consens i grans canvis, una mirada a llarg termini.
El lliure mercat –el que coneixem en aquest costat del món– descansa sobre una cosa tan fràgil i tan valuosa com la confiança en el futur i en la democràcia, que avui crema sota les flames.
En aquests temps, a la universitat, alguns reflexionem sobre això. Recordem allò que internet i les xarxes socials havien de canviar el món… Deixarem que aquests siguin els canvis?
