Un món a la deriva
"Necessitem menys fascinació per la força i més respecte pels seus límits, menys culte a la velocitat i més capacitat per aturar-nos a pensar, menys trinxeres identitàries i més ciutadania"
Hi ha quelcom profundament desconcertant en el nostre temps: mai havíem tingut tants mitjans per comunicar-nos i, tanmateix, sembla que cada cop ens entenem menys. Mai havíem disposat de tanta informació i, paradoxalment, cada cop resulta més difícil distingir-la del soroll. Mai havíem parlat tant de drets, llibertat i dignitat, i poques vegades havíem contemplat amb tanta naturalitat com aquests valors s'instrumentalitzen i es degraden.
El món sembla girar a la deriva. No només perquè li falti rumb, sinó perquè té massa rumbs simultanis i cap sembla capaç d'imposar-se com a horitzó comú i compartit. Moltes de les grans certeses del segle XX s'han esquerdat, però encara no n'hem trobat d'altres que les substitueixin.
La política s'ha convertit sovint en una competició on les desqualificacions, els bulos, i el que és pitjor, de vegades l'odi s'utilitza com a estratègia, per intoxicar el debat i pervertir-lo. L'economia és una màquina extraordinàriament eficaç per produir riquesa, però força menys eficaç per repartir-la. Les xarxes socials han aconseguit que milions de persones puguin expressar la seva opinió, la qual cosa no significa necessàriament que tinguin res a dir.
L'intolerància, a més, ha adquirit una curiosa sofisticació. Ja no sempre es presenta amb botes i uniforme, pot aparèixer amb llenguatge educat, estadístiques acuradament seleccionades o una indignació moral impecablement formulada. Hem après a cancel·lar l'adversari abans que a convèncer-lo, a convertir la discrepància en sospita i la sospita en condemna. La conversa pública s'assembla cada cop més a un judici permanent en què tots som fiscals i gairebé ningú està disposat a escoltar l'acusat.
I mentrestant, la desigualtat creix fins a extrems difícils de justificar fins i tot per a aquells que han fet de la justificació una professió. Una part del planeta discuteix sobre intel·ligència artificial, avenços tecnològics, viatges espacials i noves formes d'entreteniment mentre una altra segueix preguntant-se com pagar l'habitatge, omplir la nevera o escapar d'una guerra que, a les pantalles, dura tot just uns segons entre un anunci i el següent. La tecnologia ha avançat a una velocitat extraordinària; la nostra capacitat per decidir per a què volem utilitzar-la, força menys.
Aturem-nos un moment, en una característica de la nostra societat, que ha adquirit, cada cop més força i protagonisme: la crueltat. La crueltat que en molts casos suposa la indiferència davant el patiment aliè. A diferència del dany accidental, la crueltat implica una manca total d'empatia. El seu protagonisme no és una novetat, el que inquieta és la nostra capacitat per acostumar-nos-hi i conviure-hi sense alterar-nos.
És cert que de vegades quan una tragèdia es repeteix amb massa freqüència deixa de semblar-nos extraordinària. El patiment aliè corre el risc de convertir-se en paisatge. I una societat que contempla la injustícia com qui contempla el temps meteorològic —lamentant-ho una mica, però sense modificar els seus plans— acaba perdent no només l'esperança sinó també el sentit de la responsabilitat i l'empatia amb els éssers humans amb qui conviu.
Hi ha alternativa? Sí, però probablement no arribarà en forma d'un gran esdeveniment redemptor ni d'un líder providencial disposat a arreglar-ho tot mentre nosaltres observem còmodament des del sofà. Seria massa senzill. L'alternativa comença per recuperar quelcom força menys espectacular: la idea que una societat decent no es mesura únicament pel que permet guanyar als més capaços, sinó també pel que evita patir als més vulnerables.
Necessitem menys fascinació per la força i més respecte pels seus límits, menys culte a la velocitat i més capacitat per aturar-nos a pensar, menys trinxeres identitàries i més ciutadania. I, sobretot, necessitem recuperar la incòmoda convicció que l'altre, fins i tot quan s'equivoca, no deixa per això de ser humà.
Potser l'alternativa no consisteix a imaginar un món perfecte, sinó a negar-nos a considerar inevitable el món injust. Perquè dir “sempre ha estat així” és una de les formes més elegants que hem inventat per no canviar res.
I potser aquest sigui, precisament, el nostre major marge de llibertat: no poder triar el món que ens ha tocat viure, però sí decidir quina part d'aquest estem disposats a acceptar com a normal.
Permeteu-me unes reflexions vinculades al procés electoral en què estem immersos, com rebaixar el nivell de confrontació i desqualificació amb l'adversari polític?. És fonamental comprendre la motivació o preocupació subjacent de l'interlocutor. Reencadrar la discussió no com una batalla que cal guanyar, sinó com un intercanvi de perspectives per entendre la complexitat d'un problema. Buscar punts en comú, la qual cosa suposa plantejar la conversa des dels consensos mínims compartits, (per exemple, el benestar general, la seguretat o la millora econòmica) facilita que el dissens posterior es tracti de manera més constructiva.
Utilitzem un exemple d'actualitat: Què suposa introduir en el debat l'estil insultant i barallador de Javier Milei? El president de l'Argentina necessita polaritzar i embrutar el debat, utilitzant una estratègia que genera atenció mediàtica i mobilitza el vot del descontentament.
La polarització és sens dubte una estratègia de mobilització, que divideix l'electorat en blocs identitaris molt definits, la qual cosa dificulta el transvasament de vots al centre polític i la moderació, concentrant els suports en les opcions més radicalitzades de cada espectre.
L'èxit o impacte d'aquesta estratègia depèn en gran mesura de l'existència d'un electorat frustrat amb la política tradicional. Si els partits tradicionals no ofereixen solucions clares als problemes actuals, tant socioeconòmics com institucionals, les seves propostes seran cada cop menys constructives i tindran més influència negativa en la intenció de vot i en el resultat final.
