Fa 40 anys, Espanya va creuar una frontera que ho va canviar tot. L'u de gener de 1986, aquest país deixava enrere dècades d'aïllament i s'incorporava a les aleshores Comunitats Europees. També per a Catalunya i la Comunitat Valenciana aquell moment no va ser només polític. Va ser econòmic, social, vital. L'accés al mercat interior, els fons de cohesió, la lliure circulació de persones, la consolidació de la democràcia: tot això porta el segell d'Europa.

Però el món ha canviat. I no poc. El Brexit va demostrar que sortir de la UE és possible. Que les utopies sobiranistes de l'extrema dreta no són retòrica buida, sinó projectes amb conseqüències reals i doloroses. En un article publicat al Lab Avanza el maig de 2025, es proposava que Espanya fes una cosa inèdita: una declaració solemne i unilateral de pertinença irrevocable a la Unió Europea, amb valor jurídic real conforme al dret internacional.

No es tractava d'un gest simbòlic. Sota els principis que regulen les declaracions unilaterals dels Estats, aquest acte tindria efectes vinculants i enviaria un missatge inequívoc: la pertinença d'Espanya, i per tant de Catalunya, a Europa és incondicional i no negociable.

Aquella proposta, que poc després va donar suport públicament l'expresident del Parlament Europeu Enrique Barón Crespo, acaba de tenir una resposta política concreta i significativa. El passat 28 de maig de 2026, el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei que demana al Govern aquesta declaració irrevocable de pertinença d'Espanya a la UE.

En paral·lel, la Cambra insta el Govern a donar suport al Consell Europeu a la proposta de reforma federal dels Tractats impulsada pel Parlament Europeu el 22 de novembre de 2024, per tal de superar la unanimitat.

Dos propostes. Dos passos endavant. Ara la pregunta és si el Govern es quedarà en les paraules o passarà als fets. La declaració d'irrevocabilitat importa perquè vivim en temps en què l'extrema dreta —a Espanya, a França, a Itàlia, a tot Europa— alimenta relats que presenten la UE com una tutela forastera, un enemic de la sobirania nacional.

Davant d'aquest discurs enverinador, no n'hi ha prou amb repetir que "som europeus". Cal actuar. Una declaració formal del Govern, avalada jurídicament, tancaria la porta a futurs aventurers polítics que volguessin portar Espanya pel camí del Regne Unit, l'opinió pública del qual, de manera majoritària, ara, conscient de l'error, reclama tornar a Europa.

I la reforma dels Tractats? Aquí la cosa és encara més urgent. El Parlament Europeu va aprovar el novembre de 2023 un ambiciós projecte de revisió dels Tractats fundacionals de la UE. La proposta vol suprimir els vetos nacionals en política exterior, reforçar la capacitat de defensa comuna, donar més eines a la Unió per actuar en energia, indústria i transicions ecològica i digital.

En definitiva: una Europa que no quedi paralitzada cada vegada que el Govern de torn decideixi bloquejar l'acció col·lectiva. Una Europa adulta en un món que no espera ningú.

Per tot això, no es pot quedar tot en bones intencions parlamentàries. El Congrés ha parlat. Ara és el torn del Govern de Pedro Sánchez. Ha d'emetre la declaració solemne d'irrevocabilitat sense més dilació i, al Consell Europeu, ha de convertir-se en un dels principals impulsors de la reforma federal.

Espanya té la credibilitat, el pes i la tradició europeista per liderar-ho. Que no ens falti valentia per actuar quan arriba el moment.