La febre de desembre
"El sistema ha aconseguit una cosa difícil. Bons gestors, fent exactament el que el sistema premia, acaben produint un resultat absurd. Gastar per gastar, no perquè faci falta, sinó perquè no gastar surt car."
Hi ha un fenomen que es repeteix cada any a qualsevol administració pública, tant a l'ajuntament del poble com a la conselleria d'una Comunitat Autònoma o al ministeri més gran, i que poca gent de fora coneix. A mi em va sorprendre molt en els meus primers anys. Hi ha una pressa per gastar que arriba amb el fred.
A partir del novembre, i sobretot al desembre, molts organismes públics entren en una mena de cursa contrarellotge per gastar els diners que encara els queden. No per estalviar-los. Per gastar-los. I convé explicar per què, perquè la lògica que hi ha al darrere diu molt sobre com funciona allò públic.
L'origen és en una regla senzilla i força raonable sobre el paper, que és que el pressupost és anual. Cada primer de gener comença un compte nou i cada trenta-u de desembre aquest compte es tanca. Els diners que no s'han gastat abans d'aquesta data, llevat d'excepcions, no es guarden per a l'any següent. Simplement desapareixen. No hi ha una guardiola on vagi caient el que sobra. El que no s'utilitza, es perd. Fins aquí, res d'escandalós.
Que els comptes es tanquin cada any té el seu sentit, ja que permet controlar, comparar i tornar a decidir en què es gasta. El problema no és la regla. El problema és el comportament que aquesta regla provoca.
Perquè a aquesta norma se li suma una altra costum no escrita, però tan ferma com si ho fos: si aquest any no t'has gastat tot el que et van donar, l'any que ve et donaran menys. La lectura que es fa des de dalt és tan simple com demolidora. Si et van sobrar diners, és que no els necessitaves. I si no els necessitaves, per què donar-te'ls una altra vegada.
Imagina't ara que dirigeixes una oficina pública. Has gestionat bé, has estat prudent, has evitat despeses innecessàries i, gràcies a això, al novembre et queda una part del pressupost sense tocar. Hauria de ser motiu d'orgull. Doncs no. En el món de l'administració, aquests diners sense gastar no són una medalla, són un problema.
Si no els gastes, els perds al desembre; i a més, l'any que ve te'ls retallaran perquè has demostrat que et podies apanyar amb menys. La bona gestió, en lloc de premiar-se, es castiga. He vist compres a mansalva de material d'oficina al desembre per gastar-se tots els diners del compte. Qui diu material d'oficina diu paper de vàter, cosa que també he vist.
El resultat d'això és previsible. Arriba l'últim mes de l'any i apareix la pressa. Es compren coses que es podrien haver comprat al març, o que no feien veritable falta, però que serveixen perquè el compte arribi a zero. Es renoven equips que encara funcionaven. Es contracten serveis d'última hora. S'avancen despeses de l'any següent al mes de desembre.
Tot perfectament legal, tot amb la seva factura en regla, tot justificat en un paper. I, tanmateix, qualsevol que ho miri amb sentit comú entén que alguna cosa no quadra. Com allò del paper que deia abans.
El curiós és que gairebé ningú a dins actua de mala fe. El funcionari que corre a gastar al desembre no està robant res. Està, senzillament, protegint el seu pressupost de l'any que ve, perquè sap que si no ho fa en sortirà perjudicat.
El sistema ha aconseguit una cosa difícil. Bons gestors, fent exactament el que el sistema premia, acaben produint un resultat absurd. Gastar per gastar, no perquè faci falta, sinó perquè no gastar surt car.
I aquí hi ha, en el fons, la paradoxa. Demanem a l'administració que sigui eficient, que estalviï, que no malgasti. Però hem construït unes regles que fan just el contrari: que qui estalvia perdi i qui gasta guanyi. Mentre això segueixi així, la febre de desembre tornarà cada any, puntual com els llums de Nadal, i pels mateixos carrers.
La solució existeix i no és cap misteri. Difícil d'implementar sense bons mesuradors, això sí, però passa per premiar qui gasta bé, no qui gasta de pressa; per permetre que part del que s'ha estalviat es pugui utilitzar més endavant; i per entendre, d'una vegada, que un pressupost sense gastar no sempre significa diners sobrants, sinó, moltes vegades, diners ben administrats.
Però això exigeix canviar una costum molt vella. I les costums velles, en l'administració encara més que fora, tenen la pell molt dura.
