Passa’t al mode estalvi
Jordi Mercader opina sobre las alianzas de izquierdas en las elecciones del 29N
Pensament

Colau i Rufián no poden muntar el cavall de Rafael Alberti

"El PP és el més interessat a situar la campanya com un pols entre extremismes, alineant el PSOE en un extremisme molt més ampli que el de Colau"

Publicada

L'actual esquerra sabelotodo no va saber triar un genet del poble per al cavall cuatralbo que Rafael Alberti va imaginar capaç de fer fora els feixistes al mar. Sense sorpreses, l'estrany hauria estat que els radicals d'esquerra ho aconseguissin.

El fracàs reconegut ha commocionat els il·lusionats. Tanmateix, suposa un respir per al PSOE, a qui l'única “operació unitat” que li convé és la que el beneficia directament sense lligar-lo a posteriori. Per exemple, el pacte dels socialistes amb el Front Ampli per elaborar llistes unitàries al Senat.

Malgrat la retòrica, resulta obvi que l'objectiu prioritari de l'aliança frustrada entre l'esquerra autodenominada alternativa per al Congrés era enfortir-se per condicionar encara més un nou Govern de Pedro Sánchez; si Pedro Sánchez era capaç d'eludir una “dolça derrota” com la que va patir Felipe González el 1996.

Resta per veure què resoldran les urnes, encara que ningú no escapa que l'única manera d'impedir una victòria del PP i Vox és una majoria sòlida del PSOE i que les dolces derrotes són, simplement, derrotes.

L'únic cert ara mateix és que els herois de la classe obrera espanyola no van aconseguir un acord satisfactori per als seus respectius egos, espatllant-li a John Lennon la lletra de Working Class Hero i donant la raó a Lenin, qui sempre va considerar odiós l'egoisme dels dirigents per ser un impediment objectiu per a l'avanç de la causa del poble.

Què podia sortir malament en una operació dirigida per Gabriel Rufián i Ada Colau? Doncs tot. I no tant perquè tots dos pequessin d'ingenuïtat o manca d'ambició, sinó per la força d'unes circumstàncies molt adverses. Massa per ser vençudes per dos outsiders.

Rufián no comptava amb el suport del seu partit, entre altres raons perquè ERC no és un partit d'esquerra radical, tot i que té un precedent molt vistós de pacte electoral amb un partit maoista anomenat Partit del Treball, signat el 1977 per Heribert Barrera, molt més de dretes que Oriol Junqueras.

Colau ni tan sols lidera els Comuns, un partit vingut a menys a Catalunya i sense perspectives de remuntar, segons les enquestes. L'exalcaldessa feia algun temps que estava a la reserva, esperant el moment propici per reprendre la seva carrera política. I va creure que ningú millor que ella per rellançar la decaiguda proposta dels progressistes radicals, abans anomenats comunistes. Potser va oblidar que el comunisme espanyol sempre ha tingut millors poetes que dirigents.

Així que dos dirigents preclars i, a més, catalans pretenien posar d'acord una dotzena de sigles, dirigides, especialment les que tenen les seves seus a Madrid, per gent instal·lada a les atalaïes de la veritat adquirida en seminaris universitaris, enfrontades per múltiples rancúnies de clan i amb molts comptes pendents després de la pèssima gestió d'aquest entorn per part de Yolanda Díaz, tant al Govern com fora de l'Executiu.

El fet de ser a més catalans no els ajudaria. L'últim personatge que va intentar protagonitzar un moviment de salvavides per a un espai polític d'àmbit espanyol va ser Miquel Roca. El fiasco històric de l'operació reformista (0 diputats) hauria de ser dossier d'estudi obligatori per als aspirants a polítics a Catalunya.

Caldria retrocedir a 1869 per veure un català triomfar a Madrid, encara que cal tenir present que el general Prim, un liberal progressista que va liderar la Gloriosa revolució de 1868 i va arribar a la presidència del consell de ministres, sí que muntava a cavall. I va acabar tirotejat.

Rufián i Colau, militants de dos partits seriosament enemistats, van pretendre instal·lar la pax catalana en un cercle madrileny de resabiades i resabiats, decebuts per haver comprovat que el “sí se puede” va quedar en eslògan. Un cercle al qual no pertanyen ni Colau ni Rufián, però amb el qual comparteixen una premissa discutible. La unitat electoral de l'esquerra radical, asseguraven, és indispensable per frenar l'amenaça de l'extrema dreta.

Els experts s'inclinen, millor, per centrar la batalla per al manteniment de l'Estat del benestar entre les dretes i la socialdemocràcia. De fet, és el PP el més interessat a situar la campanya com un pols entre extremismes, alineant el PSOE en un extremisme molt més ampli que el de Colau, el que formaria el comunisme més tradicional i denostat, com li agrada descriure a la inenarrable Ayuso.

Hi haurà temps per valorar els resultats del protagonisme en la campanya espanyola de Colau com a candidata del Front Ampli i el de Rufián gràcies al seu acord de cooperació itinerant amb Podemos. L'únic precedent disponible, el de Miquel Roca amb el Partit Reformista, es va saldar amb un increment dels diputats de CDC. Jordi Pujol no va fer cap esforç per dissimular la seva alegria pels nous diputats i pel desastre personal de Roca. Avís per a navegants.