ERC guanya; l'esquerra del PSOE, de funeral
"Amb un líder, aquesta esquerra s'hauria agrupat. Sense líder, o amb un lideratge de cartró pedra, les picabaralles han fet saltar l'operació pels aires"
Pedro Vega va escriure fa molts anys juntament amb Ramón Jáuregui un llibre que avui està de rabiosa actualitat.
Qui va ser director de Ràdio Espanya Independent, que va marxar cap a l'exili des de la seva Cantàbria natal, va escriure "Cròniques de l'Antifranquisme. La història dels que van lluitar per derrocar el règim de Franco", on explicava anècdotes de la lluita des de la clandestinitat.
Des d'heroïcitats fins a clamoroses ficades de pota, Vega va fer un retrat de l'oposició antifranquista situada a l'esquerra del PSOE —i del mateix PSOE que estava atomitzat amb un PSOE de l'interior, un altre de l'exterior, el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament, el PSP i una altra desena de grups que s'erigien com a referent socialista— que aglutinava 197 organitzacions. Ni més ni menys.
Vega, sempre irònic i amb sorna, deia "quatre d'esquerres es reuneixen i surten quatre escissions". I d'això, en sabia molt ja us ho dic. Només una dada. Després de les primeres eleccions el 1977 i 1979 el panorama es va netejar. I de quina manera! Van ser protagonistes de la lluita contra el franquisme però a les urnes van ser fagocitats pel PSOE, amb el socialisme unificat al voltant de Felipe González, i, en menor mesura pel PCE i el PSUC.
Ve a tomb aquesta cita del meu bon amic per la negociació d'aquesta setmana entre les diferents organitzacions de l'esquerra situada a l'esquerra del PSOE. No arribaran a 197, segurament, però el galimaties està servit. Els gallecs del BNG, els bascos de Bildu que ja agrupen per si sols almenys quatre partits, els andalusos d'Adelante Andalucía, els nois i noies de la CUP que també aglutinen quatre o cinc partits com a mínim, s'han esborrat de l'equació. Amb aquest repàs ultra ràpid ja comptem una vintena de partits.
En la batalla nuclear Podem, Més Madrid, Comuns, Compromís, ERC, les restes de les Mareas a Galícia, Xunta Aragonesista, Compromís -que ja són tres partits més, Izquierda Unida, i alguns grups gairebé residuals a Castella i Lleó, Euskadi, Astúries i poca cosa més. Una altra vintena a sumar al galimaties negociador.
Només surt guanyant en aquesta batalla ERC. La resta s'hauran de conformar amb engrunes perquè els egos i els protagonismes han llastat una negociació. L'alternativa ha quedat feta miques. Per què guanya ERC? Guanya en termes absoluts pel lideratge de Gabriel Rufián i per l'aportació de Podem Catalunya que en xifres no és menyspreable. N'hi ha prou de recordar que Podem va guanyar als Comuns a les darreres europees. El CEO confirmava aquesta setmana el creixement d'ERC, encara sense aquest impacte del votant que prefereix Podem davant dels Comuns.
Rufián s'ha limitat a posar lletra a la música d'Oriol Junqueras d'ampliar la base. I guanya sens dubte a Catalunya. Una altra cosa és Espanya. Podem fora de Madrid és una mena de zombi que aglutinant grups d'extrema esquerra no aconseguirà representació més enllà de la M-30. Això sí, Podem consumarà la seva venjança contra el moviment Sumar que ha transmutat en Frente Amplio, però no és ni front ni ampli. Ada Colau s'ha mostrat com l'anti líder.
Amb un líder aquesta esquerra s'hauria agrupat. Sense líder, o amb un lideratge de cartró pedra, les picabaralles han fet saltar l'operació pels aires. Rufián, a Espanya, oficiarà d'enterrador perquè Podem es limita a Madrid i les opcions de l'esquerra per esgarrapar restes a les petites amb nombre imparell de diputats queden reduïdes pràcticament a zero. I potser veurem la seva foto al costat de Montero a les paperetes de Madrid. Així ho va fer Iglesias el 2015 i també Colau a Barcelona. A Madrid, Montero pot aprofitar l'estirada popular de Rufián. Malgrat que els pesi a molts, el té i Montero ho aprofitarà. No se'l podrà votar però serà omnipresent.
Rufián guanya, ERC guanya, l'esquerra perd, i Colau ha fet un cert ridícul al costat de Més Madrid més pendent de les seves coses que d'una alternativa. Ha estat una setmana en què s'havia de celebrar una festa i hem assistit a un funeral. Quanta raó tenia Pedro Vega. Es van ajuntar quatre i van sortir quatre escissions. Tal qual.
