UGT, CCOO i CGT han convocat una vaga general l'11 de novembre en defensa del dret a un habitatge digne fent-se còmplices del Sindicat de Llogateres per donar cobertura legal a la convocatòria.

Les reaccions en contra no han trigat a arribar des dels púlpits mediàtics de la capital. “Vaga contra el PP”; “els sindicats són el braç armat del Govern”; “vaga ara després de vuit anys sense fer res”, i un llarg etcètera.

Antonio Garamendi, flamant president de la CEOE reelegit sense candidat oponent, va posar la cirereta en una ronda de trucades als mitjans criticant la “vaga política”. Com si alguna vaga no fos política!

Garamendi es va posar al costat del PP sense massa embuts. El mateix Garamendi que s'ha negat a les pujades del Salari Mínim Interprofessional. Els que el cobren segur que no poden accedir a un pis. Com a molt, a una habitació i la resta a continuar vivint amb els pares.

Només un apunt: la CEOE s'ha oposat a tres pujades i ha presagiat un final apocalíptic per a moltes empreses. Les pujades es van complir malgrat ells; els presagis de malastrugança, no.

Garamendi és el mateix que dirigeix una patronal que negocia convenis amb increments aquest any del 3,04%, és a dir, per sota de la inflació i per sota de molts augments de lloguers.

El president de la CEOE va afirmar que a Espanya es paguen molts impostos, va criticar les baixes per malaltia, que va equiparar sense dubtar-ho amb els professionals de l'absentisme, i va posar el crit al cel per la mala productivitat, a més d'entusiasmar-se amb l'augment del salari mitjà a Espanya en un 31%, segons les seves dades.

No vull dir paraulotes, però se m'acumulen. El salari mitjà a Espanya és de 29.540 euros. El salari moda, el més habitual, és de 16.520 euros. Bruts, evidentment. I amb això, no hi ha jove que pugui llogar un pis i menys comprar-lo, encara que ho intenti amb la seva parella.

Per elevar els salaris, don Antonio va suggerir la idea que es paguin menys impostos i així tothom content. Amb menys impostos, l'educació, la sanitat o l'atenció als grans estarien pitjor que ara, ja us ho dic.

L'augment de salari, suposat, seria tant com pa per avui i gana per demà.

Els sindicats han posat el dit a la nafra. El problema de l'habitatge és el preu del lloguer o els desmesurats preus de compra, sí, evidentment, però també és un problema de pobresa salarial, de baixos —i infames— salaris.

No només en les categories amb pitjor formació, sinó també en investigadors, economistes, advocats, periodistes, matemàtics, consultors i un munt de professions. Pobresa salarial que se suma a jornades maratonianes. Això també és productivitat, senyor Garamendi.

Em va quedar clar que la patronal dona suport a la vaga general. Escoltant el seu president, va quedar clar on és la patronal. Amb els seus arguments estic convençut que molts treballadors diran allò de "prou ja".

Va cometre un error el líder dels empresaris. La vaga tindrà el seu seguiment, les seves coaccions empresarials, la pressió dels piquets… El de sempre, però amb les seves paraules ha mogut un element nou. És la primera vaga que es convoca en un període preelectoral.

Això fa que sigui una vaga amb una forta càrrega elèctrica on el que comptarà no és quants treballadors s'aturin, sinó quantes persones es mobilitzaran el 29 de novembre.

Sánchez, en el seu missatge de convocatòria, va venir a dir, plagiant Aznar, “qui pugui votar, que voti” i, escoltant Garamendi, es va dibuixar a la meva ment l'eslògan de la campanya socialista de 2008 liderada per la meva estimada Carme Chacón: “Si tu no hi vas, ells tornen”.

La història es repeteix i Garamendi ho ha aconseguit.