La hispanitat entre pintungles
"Hi ha molt idiota a Espanya que et menja l'orella amb la 'descolonització' i a favor de l'indigenisme, sense tenir la més mínima punyetera idea que les dones indígenes, a Llatinoamèrica, per exemple, a Mèxic, fa dècades que reivindiquen que se les tracti com a ciutadanes"
A poques hores que els mateixos memos i memas de cada any surtin amb la seva turra de “12 d'octubre. Res a celebrar” i tota pseudoargumentació estrambòtica sobre les suposades 'descolonitzacions', que només demostra que l'únic que ha estat descolonitzat és el cervell d'aquests personatges de qualsevol indici d'activitat intel·ligent.
A poques hores d'aquest xou, vull explicar a tothom que una minicimera iberoamericana ha tingut lloc aquest dissabte a les nou del matí en un petit saló de manicura d'un poble de la costa de Tarragona.
L'hora i el lloc tenen molt a veure amb les assistents a la selecta reunió, perquè el dissabte a les nou del matí només es reuneixen les dones que no tenen un altre moment per reunir-se, dones per a les quals els dissabtes són dies tan laborables com qualsevol altre, només que es dediquen a la feina que no es cobra. O dones, com la propietària del local i la seva treballadora, dones i mares currantes, que sempre necessiten ingressos extres.
És a dir, totes currantes, així que no us deixeu enganyar pel lloc de la trobada.
Les integrants de la cimera han estat, la propietària del local i també treballadora, una noia brasilera d'uns 30 anys, una altra treballadora del local que és una noia colombiana de la mateixa edat, una senyora una mica més gran que nosaltres, veneçolana que treballa en un centre de dia i jo, com a representant de la “mare Pàtria” per naixement i també de Mèxic per delegació.
Les quatre al voltant de les taules, entre colors i llimadores. Ni tan sols sé com va començar la conversa, però en un tres i no res, la senyora veneçolana, que havia estat alta directiva de la major empresa de telecomunicacions abans d'haver de fugir del país en menys de 48 hores, sota amenaça de mort d'ella i les seves filles fa ja alguns anys, ens explicava horroritzada el paral·lelisme exacte entre el moment en què Chávez va arribar al poder democràticament i com sobretot l'elit intel·lectual es va llançar als braços del dictador i el va encimbellar al poder.
La senyora, amb moltíssima gràcia caribenya, expressava, entre molt enfadada i estupefacta, que la situació a Espanya ara era la mateixa que elles van viure i que ha acabat com el rosari de l'aurora.
“De mica en mica ens la van anar ficant fins que la vam tenir tota dins i va ser el caos”.
Per la seva banda, la representant del Brasil estava indignada perquè, com a autònoma i mare de tres filles, havia fet comptes dels impostos que havia pagat el 2025, arribant al resultat que el 48% de tot el facturat se l'havia quedat l'Estat i que a sobre havia temut portar la seva filla gran a una escola de pagament perquè a la pública que li tocava no li ensenyaven res.
Amb bastant d'enuig ens va fer la seva anàlisi electoral sobre els resultats de la primera volta de les eleccions brasileres que van ser la setmana passada, concretament, sobre el vot dels brasilers a Europa, on havia guanyat el vot a Lula. “No entenc, si els agrada tant Lula, per què no tornen al Brasil”, a la qual cosa la veneçolana va afegir un “que sabrosos, opinant des de fora”.
Òbviament, la senyora Maricarmen aviat va aparèixer a la conversa i la noia colombiana, mentre estava afanadament fent la seva feina, es feia igualment creus de tota la manipulació mediàtica que li havia impedit assabentar-se de gairebé res de l'assumpte més enllà del “pobra velleta la senyora Maricarmen”.
Ella, que també és llogatera, estrangera i mare d'una nena petita que ho té negre per trobar pis de lloguer, precisament per la política prookupació del Govern d'Espanya, que moltes vegades sembla més dirigit pels comunistes que pels presumptes socialdemòcrates.
Amb tot això, jo no vaig poder menys que disculpar-me en nom de l'espanyolet mig ignorant i desconeixedor absolut de la realitat de Llatinoamèrica, a causa del nostre catetisme imposat per una educació cada cop més penosa, uns relats cada cop més infumables i molta gent que no ha sortit del poble ni perquè li toqui l'aire.
Molta gent que a Espanya es dedica a opinar sobre Latam sense tenir la més mínima idea de que, mentre aquí ens podríem en la foscor de la dictadura franquista, la societat llatinoamericana era la potència intel·lectual més forta del món i les seves universitats pioneres en vertebrar pensament crític. Cosa que a Espanya no s'ha fet mai. Les universitats espanyoles només han servit per inocular la ideologia woke postmoderna i així ens va.
També hi ha molt, molt idiota a Espanya que et menja l'orella amb la "descolonització" i a favor de l'indigenisme, sense tenir la més mínima punyetera idea que les dones indígenes, a tots els països de Llatinoamèrica; per exemple, a Mèxic, fa dècades que reivindiquen que se'ls apliquin les lleis civils i penals mexicanes, les lleis emanades dels congressos estatals i federal.
Demanen que se les tracti com a ciutadanes i que no se les deixi a mercè dels “usos i costums” del comitè de savis de cada comunitat, que permet que a les serres d'Oaxaca o Guerrero es canviïn nenes per litres de cervesa, existeixi el matrimoni infantil, on l'avortament és un acte que pot ser castigat amb la mort i on les dones no valen res. Però després la gent és molt ximple i va a fer-li la onada a la presidenta Sheinbaum a la cimera del mal que Collboni va organitzar a Barcelona.
I per si faltava alguna cosa a la nostra cimera femenina iberoamericana de màxim nivell, de dissabte a les nou del matí, va arribar una altra clienta just quan estàvem parlant del que estarien passant les nostres pobres conveïnes de Ceuta, que va deixar anar: “Quan nosaltres aquí vam voler votar l'1 d'octubre, van venir un munt de policies i ara per allò de Ceuta no n'hi ha cap”. No podia haver-hi res millor que el punt independentista per donar cabuda a totes les sensibilitats.
Vam aixecar la sessió desitjant-nos totes molta sort i veure'ns aviat a la propera cimera, amb la sensació més que reconfortant de com de afortunades som de pertànyer al grup de dones llatines, aquelles amb les quals sembla que et coneixes de tota la vida i dóna la sensació que, siguem on siguem, som família. Ho som. Visca la Hispanitat.
