Pedro Sánchez no ha deixat passar l'ocasió servida en safata per Junts i ha convocat a les urnes. El president del Govern haurà pensat que millor justificar l'avançament electoral en la urgència social d'afrontar el dèficit d'habitatge que en un nou fracàs en l'aprovació d'uns Pressupostos.

No és igual qui guanyi les pròximes eleccions, és obvi, però, el problema de fons de la governabilitat d'Espanya continuarà intacte.

La ineptitud manifesta dels actuals protagonistes de la política espanyola i dels seus immediats predecessors per assolir pactes d'Estat és l'obstacle que impedeix abordar els grans reptes. Tant se val que es tracti de l'habitatge, la immigració, les pensions o el futur de Ceuta, i ja no diguem de la reforma de la Constitució o l'aprovació d'un sistema de finançament just per a l'Estat de les Autonomies. No hi ha manera.

El resultat del 29 de novembre difícilment ajudarà a modificar aquest vici estructural, la qual cosa, a la pràctica, converteix Espanya en un país ingovernable. Així ha estat els darrers anys i així serà a curt termini.

L'incertesa és l'únic horitzó que es divisa per a un país governat amb decrets llei, amb pressupostos prorrogats i amb l'amenaça permanent que una nova majoria parlamentària modifiqui tota legislació essencial que es consideri de part.

La política espanyola no és gaire donada als pactes d'Estat. N'hi va haver, van ser transcendents, però ja necessiten una revisió. Malgrat això, els dos partits que s'autoproclamen “d'Estat” no responen, des de fa temps, a la mínima responsabilitat que exigeix aquesta pretensió. Més aviat sembla que es conformen amb “estar al Govern”, que no és el mateix que “governar” en tota l'amplitud del concepte.

La situació, en matèria de governabilitat, va resultar més o menys acceptable fins al 2015. El bipartidisme PSOE-PP, consolidat per les respectives majories absolutes que anaven obtenint, oferia etapes d'una certa estabilitat, comparat amb el que estava per arribar.

Els efectes del 15-M de l'any 2011 van ajudar a accentuar el multipartidisme al Congrés. Podemos i Ciutadans van fracturar seriosament els electorats del PSOE i del PP i, tot i que no van arribar a superar-los en nombre de diputats (Podemos gairebé ho va aconseguir el 2016), van obligar els dos partits anteriorment majoritaris a la negociació permanent a l'interior dels dos blocs que els donen suport amb més o menys entusiasme.

Els avantatges del pluralisme parlamentari van ser llavors lloats fins a l'excés, fos per convicció o per necessitat, mentre l'eventualitat de grans pactes entre dreta i esquerra es convertien en impossibles metafísics. Després, l'aventurerisme independentista català va elevar a l'enèsima potència les dificultats pràctiques de la governabilitat espanyola (segurament l'únic èxit del Procés). Aquelles dificultats es van transformar en una entelèquia amb l'avenç de Vox.

La perspectiva no és per llançar coets. Un govern del PP amb Vox (dins o fora del Govern) podria arribar a ser un horror per a l'Estat del benestar i els drets adquirits per nombrosos col·lectius socials.

Un nou Executiu de Pedro Sánchez dependent d'una majoria parlamentària tan contradictòria, inestable i paralitzant com l'actual, no dona per somiar; en tot cas, per conformar-se amb el que hi ha, per haver pogut evitar una “legislatura negra” en mans d'un Núñez Feijóo presoner d'Abascal.

Molt de tant en tant, l'electorat sorprèn el país amb resultats imprevistos. Per això es necessita un gran error dels candidats, com el que va cometre Aznar en el seu dia. Segurament el PSOE confia en aquesta eventualitat, mentre el PP resarà perquè la campanya sigui un tràmit i els sondejos actuals es confirmin a les urnes.

El desencadenant de la convocatòria electoral, la decepció popular pel fracàs dels decrets de l'habitatge, ofereix, en teoria, una possibilitat de recuperació a l'esquerra del PSOE, molt allunyada ara dels espectaculars resultats obtinguts després de l'impuls del 15-M. No és una bona notícia per al PSOE.

Tot pot empitjorar. Bé sigui pel triomf de les dretes, bé sigui per una redistribució de les forces de l'actual Govern en benefici del front ampli de Sumar i els seus etcèteres. En tot cas, el que no canviarà serà el capritxós modus operandi de Junts i PNB, abans anomenat equidistància.

La millora de les perspectives per situar Espanya en el grup de països que de tant en tant assoleixen acords d'Estat no passa només per una configuració diferent del mapa parlamentari o per les modificacions del sistema electoral per potenciar a les cambres els guanyadors de les eleccions.

És essencial que els i les dirigents de la política disposin d'un sentit d'Estat, de la predisposició al diàleg i a la tolerància i d'una capacitat de lideratge de la qual ni tots ni totes gaudeixen, segons el que s'ha vist fins ara.