Visca el Bayern de los Caídos
"Deixi els nois que juguin en pau, que no per això ressuscitarà Franco, i dediqui's a fer alguna cosa constructiva, en comptes de prodigar amenaces i censures"
El regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, David Escudé, encarna a la perfecció la dita catalana que diu “qui no té feina, el gat pentina”. El seu significat, per altra banda transparent, és que quan una persona està desocupada, avorrida, o no té res a fer, s'inventa tasques inútils o absurdes només per entretenir-se.
No hem sentit que el senyor Escudé hagi inaugurat deu piscines públiques a Barcelona, o una sèrie de gimnasos d'accés barat, ara que els gimnasos estan tan sol·licitats tant per joves com per ancians. No: el regidor d'Esports s'ha distingit ara per fer de senyoreta Rottenmeyer (la mestra severa de Heidi).
Divendres passat va exigir al gestor del Velòdrom d'Horta que expulsi d'una competició de futbol amateur (de futbol amateur!) l'equip anomenat Mingorrubio Balompié i l'ha denunciat davant la fiscalia per “vulnerar la Llei de Memòria Democràtica”, per exhibir elements franquistes.
A la seva carta repressora, Escudé insta el Velòdrom a dur a terme totes les actuacions necessàries perquè aquest equip es retiri de la competició. El consistori, explica el senyor regidor, pel que es veu gelosíssim defensor de la democràcia, el consens i bla bla bla, emprarà “tots els mitjans” al seu abast per impedir l'“apologia del feixisme” en un espai públic, i ha avançat que els serveis jurídics de l'ajuntament estudien vies d'actuació més contundents, “sense descartar la via penal”, segons l'agència Efe.
El regidor Escudé, sens dubte un demòcrata fervent, ha expressat la seva “indignació” perquè l'equip en qüestió participi en una lliga de futbol privada. Cal tenir en compte que fins fa pocs dies el Mingorrubio lluïa al seu escut —ja els han fet treure—la denominació “Bayern dels Caiguts”.
Quina ofensa tan gran!
Senyor Escudé, el convido cordialment a una tassa de til·la a la cafeteria de la seva preferència. També li puc proporcionar una gragea de Lorazepam, perquè si aquestes ximpleries insignificants li provoquen tal rampell d'indignació, no seria estrany que en qualsevol moment vostè patís un atac de nervis. Déu no ho vulgui, el necessitem perquè inauguri, si no piscines o gimnasos, almenys taules de ping-pong als parcs públics, de manera que jo el medico gratuïtament i de bon talant.
Sàpiga que aquestes gragees sedants les tinc jo mortes de riure al botiquí de casa, les vaig comprar quan vaig patir unes nits de fastigós insomni, fa ja dos anys, però m'han dit que no caduquen. Li'n puc donar dues o tres. Li'n puc regalar fins i tot un blíster sencer. Li asseguro que, pel que recordo d'aquella època, proporcionen un son ben plàcid i reparador.
El problema quan un es deixa portar per un instint repressor, sancionador, alimentat per la detenció d'algun poder (per relatiu que sigui el poder de, per exemple, la regidoria d'Esports del consistori barceloní), és que fàcilment s'incorre en actituds grotesques. La sola idea que vostè utilitzi els diners dels contribuents per fer treballar els serveis jurídics de l'ajuntament i els jutjats, que van desbordats de feina, per demandar el Mingorrubio F.C., va per aquí, pels camins del ridícul.
El terrible, el “indignant” delicte que ha comès aquest equip de futbol amateur és anomenar-se a si mateix amb el nom de la localitat al cementiri de la qual està enterrat el dictador Franco (Mingorrubio). I posar-se el sobrenom de “Bayern dels Caiguts”, en al·lusió al bonic —encara que franquista— nom de la vall que el Govern ha fet rebatejar amb el nom —històric, però horrible— de “Valle de Cuelgamuros”, que, per cert, ningú en el seu sa judici estètic utilitza.
Amb tal nomenclatura no se li escapa a ningú que aquests esportistes aficionats que volen divertir-se en una lligueta de futbol els partits de la qual solen acabar amb un simpàtic sopar a base de paella i la ingesta de grans gerres de cervesa, i que a ningú fan mal ni ofenen, deuen ser més aviat franquistes, tirant a ultres. I què? Deixi els nois que juguin en pau, que no per això ressuscitarà Franco, i dediqui's a fer alguna cosa constructiva, en comptes de prodigar amenaces i censures.
Perquè, a més, amb alardos d'intolerància com el seu, que tenen de democràtics el que jo de monjo tibetà, amb “línies vermelles”, amb censures, amb inquisicions, amb esquinçaments de vestidures, amb prohibicions, amb expulsions, amb declaracions altisonants, el que s'aconsegueix és precisament el contrari del que teòricament es persegueix: doten el reprimit, el censurat, a qui no deixen ni jugar a futbol en pau, de raons, d'arguments, d'greuges. I de simpaties alienes.
Com la meva, que, essent tan demòcrata com vostè —i probablement, vist el que s'ha vist, més que vostè—, ja la tenen: visca el Mingorrubio F.C. i visca el Bayern dels Caiguts.
