Les 'midterms' americanes
"El sistema americà té una certa afició institucional per obligar els diferents poders a molestar-se mútuament. En diuen 'checks and balances'. Nosaltres probablement muntaríem una comissió per estudiar per què no es posen d'acord"
Ja som a prop de les properes midterm elections —les eleccions de mig mandat—, que se celebraran el 3 de novembre de 2026.
S'anomenen així perquè tenen lloc just a la meitat del mandat presidencial de quatre anys. No s'elegeix president, però sí una part molt important del poder polític federal, estatal i local.
I enguany tenen una importància especial per al president Donald Trump.
Trump continuarà sent president independentment del resultat del novembre. Però si els republicans perden el control de la Cambra de Representants, els dos darrers anys del seu mandat podrien ser políticament molt diferents dels dos primers.
La raó és senzilla: el president americà té molt poder, però no té la cartera.
La Constitució concedeix al Congrés l'anomenat power of the purse, el poder d'aprovar la despesa pública. Trump pot dirigir la política exterior i, com a comandant en cap, té àmplies facultats sobre les Forces Armades, però per finançar durant llargs períodes operacions militars, augmentar substancialment els pressupostos de Defensa o aprovar nous paquets de despesa necessita el Congrés.
I no parlem precisament de quantitats petites.
L'Administració Trump ha portat la despesa de defensa fins a nivells superiors a l'bilió de dòlars i per a 2027 ha plantejat recursos totals d'aproximadament 1,5 bilions de dòlars per a defensa.
Al mateix temps, Estats Units afronta l'elevat cost de la guerra amb l'Iran, la necessitat de reposar municions i armament consumits i les decisions sobre el subministrament de material militar relacionat amb la guerra d'Ucraïna.
Si la Cambra canviés de mans, una nova majoria podria intentar reduir, condicionar o bloquejar part d'aquests fons.
També podria obrir investigacions, convocar funcionaris de l'Administració, exigir documents i utilitzar els comitès del Congrés per sotmetre la Casa Blanca a un escrutini molt més agressiu.
No significaria que Trump deixés de dirigir la política exterior o que una guerra acabés automàticament l'endemà. La separació de poders americana és força més complicada que això. Però sí que significaria que per a determinades decisions Trump hauria de negociar amb una Cambra controlada pels seus adversaris polítics.
És precisament aquí on s'entén de veritat la importància de les midterms: no canvien el president, però poden canviar considerablement el que el president pot fer.
El fonamental per entendre-les és recordar que els Estats Units no elegeixen «un govern» d'una sola vegada, com tendim a imaginar des d'Europa.
El poder està deliberadament fragmentat. I no per accident: els Pares Fundadors desconfiaven força de concentrar-lo massa en unes mateixes mans. Vist des de la nostra perspectiva, podríem dir que van dissenyar el sistema partint de la saludable sospita que cap polític hauria d'estar massa còmode.
A la Cambra de Representants es renoven els 435 escons. Cada representant té un mandat de només dos anys, precisament perquè la Cambra sigui especialment sensible als canvis d'opinió dels ciutadans.
Al Senat hi ha 100 senadors, dos per cada estat, amb mandats de sis anys. Aproximadament un terç del Senat es renova cada dos anys.
Hi ha una lògica constitucional interessant darrere d'aquests diferents calendars.
Els fundadors van dissenyar institucions que funcionen a diferents velocitats democràtiques: la Cambra, dos anys; la Presidència, quatre; el Senat, sis. La Cambra havia d'estar molt vinculada a l'estat d'ànim immediat dels ciutadans; el Senat havia d'aportar més continuïtat i estabilitat.
Per això, simplificant, el calendari electoral federal funciona així:
2024 → President + Cambra completa + aproximadament 1/3 del Senat
2026 → Midterms: Cambra completa + aproximadament 1/3 del Senat
2028 → President + Cambra completa + aproximadament 1/3 del Senat
2030 → Midterms, i tornem a començar.
Les midterms poden canviar completament la relació de forces a Washington. Un president pot començar el seu mandat amb el seu partit controlant la Cambra i el Senat i, dos anys després, trobar-se amb una o ambdues cambres controlades pel partit contrari.
Això pot difícilitar l'aprovació de lleis i pressupostos i, en el cas del Senat, afectar la confirmació de molts nomenaments presidencials.
A més, controlar una cambra significa controlar comitès, investigacions i bona part de l'agenda legislativa.
El sistema americà té una certa afició institucional per obligar els diferents poders a molestar-se mútuament. En diuen checks and balances. Nosaltres probablement muntaríem una comissió per estudiar per què no es posen d'acord.
I aquí apareix una diferència fonamental respecte a Espanya: perdre les midterms no fa caure el president. El president continua a la Casa Blanca fins a finalitzar el seu mandat.
No existeix l'equivalent a perdre una majoria parlamentària i haver de formar un nou govern. Executiu i Legislatiu tenen legitimitats electorals independents.
Per explicar-ho ràpidament a un europeu, potser la definició més senzilla sigui:
«A meitat del mandat presidencial, els americans poden canviar qui controla el Congrés sense canviar el president».
Crec que aquesta frase resumeix força bé la lògica del sistema.
El meu 'ballot' a Miami-Dade
En el meu cas votaré al comtat de Miami-Dade, Florida.
I aquí comença una altra de les peculiaritats del sistema electoral americà.
Abans de les eleccions es pot consultar el sample ballot, una reproducció de la papereta que correspon segons el domicili electoral.
De fet, el mateix departament electoral de Miami-Dade recomana estudiar-la prèviament i portar les decisions preparades al centre de votació.
No és un mal consell: enfrontar-se per primera vegada a un menú semblant dins de la cabina electoral requereix més temps del que probablement agrairan els que esperen darrere.
La paraula ballot té a més una història curiosa.
Prové de l'italià pallotte, diminutiu de palla, «bola».
En les antigues votacions secretes s'utilitzaven petites boles per expressar el vot; les primeres referències del terme es troben a Venècia.
L'anglès va adoptar ballot ja al segle XVI i, amb el temps, la paraula va passar de designar aquella petita bola a denominar la mateixa papereta de votació.
Així que diversos segles després continuem anomenant «boleta» a una fulla de paper força llarga.
I llarga és una descripció força adient.
El meu ballot d'aquestes eleccions reuneix una trentena de decisions entre candidats, càrrecs judicials, esmenes i referèndums.
Perquè mentre des d'Europa mirem les midterms pensant exclusivament en qui controlarà Washington, l'americà aprofita el mateix viatge a les urnes per decidir una quantitat considerable d'assumptes estatals i locals.
A Florida, per exemple, el 3 de novembre de 2026 es votarà per al Senat dels Estats Units i pels representants al Congrés corresponents a cada districte, però també per governador i vicegovernador, fiscal general, Chief Financial Officer i comissionat d'Agricultura.
Depenent del domicili, apareixen a més senadors i representants de la legislatura estatal i diferents càrrecs locals i judicials.
I després arriben les esmenes i els referèndums.
El 2026 els floridians votarem, entre d'altres, tres propostes de reforma de la Constitució estatal.
La primera planteja augmentar el límit del Budget Stabilization Fund, una mena de fons de reserva de l'estat, des del 10% fins al 25% dels ingressos generals i establir noves regles per alimentar-lo i utilitzar-lo.
La segona proposa eximir de determinats impostos sobre la propietat personal tangible certs béns utilitzats en terrenys agrícoles, producció agrícola o activitats d'agroturisme.
I la tercera toca quelcom que inevitablement desperta l'atenció del contribuent americà: els impostos sobre la propietat.
La proposta incrementaria considerablement la homestead exemption, la part del valor de la residència habitual que queda exempta a efectes de determinats impostos locals, i reduiria també el límit anual d'augment de valoració per a algunes propietats que no són residència principal.
Hi ha, però, un detall important: aquest augment de l'exempció no s'aplicaria als impostos destinats a les escoles. És a dir, la papereta obliga a llegir la lletra petita abans de treure conclusions, un costum força saludable quan es vota sobre impostos.
Però a Miami-Dade tenim, a més, un altre referèndum directament relacionat amb l'educació.
Els votants haurem de decidir si es manté durant quatre anys un impost addicional sobre la propietat d'1 mill—un dòlar per cada 1.000 dòlars de valor imposable— destinat a complementar la remuneració de professors i personal docent i a millorar la seguretat de les escoles públiques, incloses les charter schools.
I aquí apareix una diferència interessant respecte a la nostra cultura política.
El ciutadà no només vota qui administrarà els seus impostos. En determinades qüestions també se li pregunta directament:
«Vostè està disposat a seguir pagant aquest impost per finançar concretament això?»
Aquest vincle entre impost, servei i vot em sembla un dels aspectes més interessants del sistema local americà.
Després venen les qüestions del comtat, del municipi o del districte concret on un viu: modificacions d'estatuts locals, finançament de serveis, projectes públics, policia, bombers, escoles, infraestructures o autoritzacions per a determinats usos de béns públics.
I naturalment no tots els habitants de Miami-Dade reben exactament la mateixa papereta. El contingut depèn de la ciutat, districte legislatiu, districte escolar i altres jurisdiccions on viu cada elector.
Per això existeix precisament un sample ballot personalitzat.
El resultat és que votar en unes eleccions americanes pot semblar menys l'acte d'introduir una papereta en una urna i més un petit examen d'administració pública.
A Espanya un arriba moltes vegades al col·legi electoral amb la decisió essencial presa: escollir una llista, posar-la en un sobre i tema acabat.
Aquí, si un vol exercir de ciutadà mínimament responsable, hauria de començar diverses setmanes abans: esbrinar qui són els candidats a jutge, què fa exactament el Chief Financial Officer, què significa una modificació de la Constitució de Florida, com funciona un mill de property tax i què dimonis pretén realment la pregunta número vint-i-tants.
No és precisament un sistema dissenyat per al votant que decideix mentre aparca el cotxe.
I això ajuda també a explicar per què les eleccions de mig mandat solen despertar menys passió que unes presidencials. No tenen l'espectacularitat d'elegir l'ocupant de la Casa Blanca, però des del punt de vista pràctic poden ser fins i tot més complexes.
Perquè les midterms recorden una característica essencial dels Estats Units que des d'Europa a vegades costa entendre: la democràcia americana no consisteix només a triar qui governa.
Consisteix també a repartir el poder i obligar el ciutadà a decidir, una i altra vegada, qui pot fer què i amb quins diners.
A vegades potser massa vegades. Però aquesta era precisament la idea.
