Barcelona davant el dilema de créixer o restringir-se
"Són debats legítims. També ho són les preocupacions sobre energia, aigua, habitatge, immigració, convivència o canvis culturals. Però una societat avançada ha de ser capaç de gestionar aquests fenòmens sense convertir la regulació en una barrera al dinamisme social i econòmic"
La presència de Xangai com a ciutat convidada durant les festes de la Mercè té un significat que va molt més enllà de l'intercanvi cultural.
Barcelona i Xangai estan agermanades des de fa més de vint-i-cinc anys i, en aquesta ocasió, la Cambra de Comerç de Barcelona i l'Ajuntament han recuperat, juntament amb els seus homòlegs xinesos, una vella i necessària tradició: construir ponts econòmics i culturals entre ciutats.
L'elecció de Xangai resulta especialment oportuna. Mentre Barcelona debat sobre límits, la Xina continua avançant amb una enorme capacitat de planificació, inversió i execució.
Fa uns anys, la Xina venia a aprendre de nosaltres. Avui, en molts àmbits, som nosaltres qui hauríem d'aprendre què estan fent ells.
El recent debat sobre la indústria europea de l'automòbil, amb l'exemple de Volkswagen davant BYD, és prou il·lustratiu.
Però no es tracta únicament de l'automòbil. La Xina està concentrant esforços en àmbits estratègics com els circuits integrats, la intel·ligència artificial, la biomedicina, les bateries o les noves tecnologies.
Europa disposa de capacitats importants —també Barcelona i Catalunya—, però necessita convertir-les en projectes, inversions i empreses capaces de competir globalment.
Més enllà de les xifres, que per mida i escala són difícilment comparables, existeix una diferència especialment rellevant: la convicció i la capacitat d'actuar.
I aquí apareix una qüestió que hauria de preocupar-nos.
Créixer o restringir?
Barcelona i Catalunya es troben davant d'una disjuntiva. Podem apostar per un creixement sostingut, responsable i de més valor afegit, utilitzant les nostres capacitats per ser més forts; o podem construir progressivament un model basat en restriccions, límits i controls.
Els problemes que afrontem són reals. Barcelona té dificultats d'accés a l'habitatge, congestió en determinats espais, complexitat creixent de la mobilitat, pressió sobre determinades infraestructures i una transformació accelerada de la composició social i econòmica de la ciutat.
Són debats legítims. També ho són les preocupacions sobre energia, aigua, habitatge, immigració, convivència o canvis culturals.
Però una societat avançada ha de ser capaç de gestionar aquests fenòmens sense convertir la regulació en una barrera al dinamisme social i econòmic.
El risc apareix quan la resposta a qualsevol problema consisteix fonamentalment a limitar. Perquè mentre nosaltres debatem i regulem, altres territoris avancen.
No es tracta de defensar un creixement descontrolat. Es tracta de preguntar-nos quines conseqüències tenen les restriccions i quines oportunitats podem estar perdent.
L'aeroport és molt més que turisme
L'aeroport de Barcelona és probablement el millor exemple del debat de les restriccions.
És una infraestructura estratègica per a Catalunya i per a tot el seu hinterland. Per les seves terminals arriben turistes, sí, però també inversors, investigadors, estudiants internacionals, empresaris, professionals altament qualificats, familiars, emprenedors, congressistes i persones que busquen noves oportunitats.
Tots ells formen part d'una mateixa realitat: la connexió internacional de Barcelona.
Per això, qualsevol política destinada a reduir externalitats no hauria de confondre la gestió de les externalitats amb la reducció de la connectivitat.
Barcelona competeix avui amb Madrid, Milà, Roma, Lisboa, Istanbul i altres grans ciutats per atreure vols intercontinentals, empreses, centres de recerca, talent, inversions i grans esdeveniments.
Aquesta competència és permanent. I quan una connexió internacional es perd, recuperar-la pot resultar molt difícil.
Les companyies aèries destinen la seva capacitat allà on troben expectatives de creixement i rendibilitat. Les decisions que prenguem avui poden condicionar la posició competitiva de Barcelona durant dècades.
El veritable risc seria confondre una política contra l'aeroport amb una política contra la connectivitat.
El cost de les restriccions
El mateix pot succeir amb altres decisions.
Limitar determinades activitats, reduir oferta o incrementar costos pot resoldre parcialment un problema concret, però també pot provocar efectes secundaris: menor inversió, desplaçament d'activitat cap a altres municipis, pèrdua de competitivitat o major concentració empresarial.
La demanda no sempre desapareix quan es restringeix. Moltes vegades simplement canvia de lloc.
Per això, habitatge, mobilitat, activitat econòmica, infraestructures i ordenació territorial no es poden abordar únicament des d'una perspectiva municipal. Barcelona és una realitat metropolitana i necessita una estratègia d'acord amb aquesta dimensió.
El futur de la ciutat no es pot construir des d'una successió de decisions aïllades.
Una ciutat oberta al món
Barcelona ha construït durant més de tres dècades una reputació internacional basada en l'obertura, la innovació, la creativitat i la seva capacitat per atreure coneixement, empreses, inversió i talent.
Aquest capital reputacional és un dels seus principals actius.
La qüestió no és si Barcelona ha de tenir límits. Evidentment ha de tenir-los allà on siguin necessaris. Per exemple: l'incivisme.
La qüestió és quins límits són intel·ligents i quins poden acabar debilitant allò que volem protegir.
La sostenibilitat no consisteix únicament a restringir. També significa gestionar millor, invertir més, planificar a llarg termini, distribuir activitats, utilitzar millor les infraestructures i generar més valor afegit.
El Pla Director Urbanístic Metropolità hauria de tenir un paper fonamental en aquesta visió de futur.
Barcelona i el seu entorn necessiten una estratègia territorial capaç de compatibilitzar habitatge, activitat econòmica, mobilitat, infraestructures, espais naturals i qualitat de vida.
L'objectiu hauria de ser que el creixement generi prosperitat compartida, no simplement que es redueixi el creixement.
La pregunta de fons
Barcelona necessita decidir què vol ser d'aquí a vint o trenta anys.
Una ciutat que es protegeix fins al punt de reduir progressivament la seva connectivitat, la seva capacitat d'atreure talent, inversió i empreses pot acabar protegint-se també de les oportunitats.
L'alternativa no és entre creixement sense límits i restriccions permanents.
Existeix un tercer camí: créixer millor.
Créixer amb més productivitat, més innovació, més coneixement, millors llocs de treball, millors infraestructures i una major capacitat per gestionar els costos socials i ambientals.
Potser Xangai ens ofereix una bona oportunitat per recordar quelcom essencial: mentre nosaltres discutim sobre quant hem de limitar, altres estan pensant en com ser més grans, més competitius i rellevants.
Barcelona hauria de fer el mateix.
No es tracta de triar entre protegir la ciutat o fer-la competitiva. Es tracta d'entendre que, a llarg termini, una ciutat competitiva té més recursos per protegir els seus ciutadans.
