El retorn de l'expresident Carles Puigdemont ha estat durant anys l'elefant a l'habitació. Primer es va endarrerir per la seva por a ser empresonat i, últimament, s'ha demorat injustificadament per l'obstinació del Tribunal Suprem a denegar-li una amnistia pensada pel Govern de Pedro Sánchez especialment per a ell. I, de sobte, a tothom, fins i tot a la justícia espanyola, tan negligent fins ara, li han agafat unes presses sorprenents per complir amb la llei del perdó aprovada fa més de dos anys.

Puigdemont haurà somiat més d'una vegada tornar a Catalunya com ho va fer Josep Tarradellas el 23 d'octubre de fa 50 anys. Per tot el gran, en cotxe descapotable i discurs al balcó del Palau de la Generalitat per deixar anar alguna frase per a la història.

La política és capritxosa i els interessos dels governs i dels estats es modulen al ritme que imposen les conjuntures incontrolables i els informes estratègics. No seria d'estranyar, doncs, que en alguns despatxos de Madrid s'hagin plantejat com a hipòtesi de treball la repetició de l'“operació Tarradellas”.

No ens hauria de sorprendre. Aquella arriscada maniobra preconstitucional va tenir un efecte pal·liatiu molt positiu en la política catalana. El final de l'operació no va ser exactament el que havia planejat Martín Villa, però va tenir el seu mèrit. La negativa del president de la Generalitat a presentar-se a les primeres eleccions autonòmiques, si no era com a candidat d'unitat, va impedir arrodonir la jugada. Així va prendre el poder el pujolisme.

Tarradellas i Puigdemont són incomparables.

Tarradellas va lluitar en una guerra contra el feixisme i va ser perseguit pel franquisme, va ser elegit president de la Generalitat a l'exili i va mantenir dignament el càrrec durant tota la dictadura, malgrat les moltes penúries polítiques i econòmiques que va suportar a la seva destartalada residència de Clos de Mosny.

Puigdemont va desafiar l'Estat espanyol, membre de la Unió Europea, amb total desconeixement de la força de l'Estat de dret, sense més preparació i suports que els proporcionats per un miratge alimentat des de la Generalitat. Després del fracàs, es va instal·lar en una caseta d'Ikea a Waterloo i va poder gaudir per un temps de la immunitat com a eurodiputat.

Tanmateix, els dos personatges tenen quelcom en comú. Els seus retorns es corresponen amb els interessos de l'Estat i els seus governs, encara que el nostre relat nacional hagi magnificat aquests episodis com a resultats de la mobilització popular.

Manifestacions reclamant el retorn de Tarradellas n'hi va haver, massives i esplèndides, però l'“operació Tarradellas” estava als calaixos de la presidència del Govern molt abans de l'efervescència popular, des de quan la seva figura havia estat oblidada per la gran majoria dels catalans i els seus partits.

L'exigència del retorn de Puigdemont (i l'alliberament dels dirigents empresonats) va tenyir de groc els carrers del país durant mesos i va ser posada a la taula en diversos pactes dels partits independentistes amb el Govern de Pedro Sánchez. Tanmateix, el seu retorn es va alentir fins a l'exasperació per diferents motius, fins i tot havent estat aprovada pel Congrés. Fins que la impaciència s'ha apoderat del fòrum madrileny i es suposa que també de la cort.

El motiu de tanta inquietud es diu Aliança Catalana. Gairebé resulta una paradoxa que els diferents poders de l'Estat coincideixin a alimentar la imminència del retorn de Puigdemont precisament quan els dubtes a Junts sobre el paper del seu president fundacional són més que evidents i quan la seva davallada electoral a tots els fronts es considera una profecia per totes les enquestes.

L'“operació Puigdemont” no és una paradoxa, seria una aposta a la desesperada pel mal menor, essent el mal major, naturalment, la reproducció d'un nou procés secessionista liderat pel radicalisme d'Aliança Catalana. Si l'èxit electoral de Sílvia Orriols arriba a la magnitud anunciada, el contagi del radicalisme sobiranista a les files de Junts i d'ERC podria tenir conseqüències catastròfiques.

La conjuntura canvia i s'agreuja.

D'una banda, encara que els perills per a la carrera política de Pedro Sánchez responen a un espectre ampli i complex de molt difícil gestió, potser, la contrarietat evident de mitja Espanya per l'amnistia als dirigents independentistes es suavitzi després del suport del Tribunal Constitucional i el compliment de la llei per part del Tribunal Suprem.

D'altra banda, resulta que a l'Estat i a tots els partits catalans, sense excepció, els interessa frenar l'auge desmesurat i vertiginós de l'extremisme dretà i independentista. Tant per la defensa de la convivència social i política com en termes electorals.

Finalment, el fet que la política del cordó sanitari com a fórmula per neutralitzar l'extrema dreta s'està demostrant un fracàs indiscutible, podria haver convençut fins i tot els més prudents dels estrategs que ha arribat l'hora de tornar a arriscar.

L'única opció a mà podria ser la d'intentar reflotar Junts, un partit que és un autèntic erial pel que fa a figures polítiques d'una mínima consistència. En l'urgència, i valorant aquest panorama depriment, no hauran trigat gaire els savis de la matèria a concloure que l'única carta és confiar la missió a Puigdemont. Tot i que l'expresident de la Generalitat no sigui sant de la devoció de cap d'ells, ni tan sols per a molts independentistes, segons es desprèn.

L'eventualitat que Junts mantingui una presència suportable al Parlament i als ajuntaments gràcies a un favor del sistema resultaria un escenari acceptable, sempre que ajudi a frenar l'ascens d'Orriols. En tot cas, c’est pas grave!, com exclamen els francesos quan fallen una bola jugant a la petanca.

La qüestió davant aquesta hipòtesi és saber en quin estat emocional i polític retornarà Puigdemont. Quan Tarradellas va acceptar les condicions del Govern d'Adolfo Suárez per restablir la Generalitat a partir de la presidència de la Diputació de Barcelona i va configurar un govern unitari, va donar una lliçó de realisme polític per la qual és homenatjat.

Caldrà confiar que Puigdemont hagi reflexionat sobre la força de la realitat en les llargues i fredes nits de Waterloo.