Aquesta setmana ha estat pròdiga en desficacis mesquines. Són exemples que demostren que la política, massa sovint, per Déu!, només serveix a tàctiques de baixa estofa. La política, com a gestió del bé comú, passa a un segon pla. Es posa l'interès partidista i també el personal per damunt de l'interès de la comunitat. I el que és pitjor, en molts casos fins i tot es trepitja la ideologia només per fer la guitza al contrari. En altres paraules, s'imposa la tàctica del titular sobre l'estratègia a llarg termini.

A Madrid, ho veiem en un munt d'ocasions. N'hi ha prou de recordar la cara de Gabriel Rufián quan la reforma laboral gairebé es queda al tinter perquè ERC, contra pronòstic, va votar en contra. Va salvar la reforma aquell diputat extremeny del PP que va votar el que no havia de votar, denotant la seva poca atenció i dedicació a la tasca. Des de llavors, un munt de casos han jalonat la política espanyola. Per això porto a col·lació tres casos de “casa nostra”.

L'oportunisme d'escola. A Barcelona, la normativa municipal aprovada a l'octubre de 2018 obliga a destinar el 30% de les promocions d'obra nova i grans rehabilitacions a habitatge de protecció pública. Va ser en temps de l'alcaldessa Colau. Vuit anys després no hi ha habitatge protegit per aquest camí. De fet, gairebé no hi ha habitatge. L'alcalde va intentar derogar la normativa, però el seu principal aliat li va girar l'esquena. Junts va votar en contra perquè li interessava donar un cop de colze al fetge a l'alcalde Collboni. Això sí, el seu vot va ser tot un tret al peu. Va posar el seu tacticisme per damunt de la seva ideologia i dels interessos dels seus votants. Ara ho torna a proposar. Necessitat —és a dir, eleccions a tocar— apreta i intenta revertir la situació.

El catetisme com a suprema argumentació. “Companys era un assassí”, va dir Juan Garriga el diputat de Vox al Parlament. Va ser sancionat per la Mesa. Companys no va ser un assassí; va ser assassinat. Petita diferència. Pot ser, i de fet ho és, criticable la seva actuació, però el president de la Generalitat va respectar l'ordre constitucional de l'època i no va ser partícip d'un cop d'Estat. Els colpistes el van assassinar. Que Vox defensi l'argument de catet té la seva lògica en el seu trist marc mental. Que el PP els doni suport al Parlament és simplement increïble, però que Aliança Catalana, un partit independentista, els recolzi és purament i simplement una aberració. La diputada ultra, Rosa Maria Soberana, va votar amb Vox i PP a favor de retirar la sanció.

Silvia Orriols va sortir en tromba a qualificar el vot d'error. La diputada Soberana es va esquinçar les vestidures en públic davant el seu “sobirà” error. Encara és diputada d'Aliança. No ha dimitit ni li han demanat que se'n vagi a casa seva. Si es va equivocar, malament, perquè el seu deure és estar atenta. Si aquesta és la seva percepció i va votar en consciència, s'ha equivocat de partit. Si corregeix per obligació, el seu nivell de compromís és mínim. Sigui com sigui, hauria d'anar-se'n a casa seva perquè segurament a molts votants d'Aliança els haurà esclatat el cap, perquè l'error és descomunal en l'ideològic i en l'actitud.

El tercer exemple és el polític enfadat. Al qual li val qualsevol cosa per bloquejar el govern de torn. Ho hem vist aquesta setmana a l'Ajuntament. Els Comuns estan disposats a no apujar l'IBI a les grans cadenes hoteleres i a no apujar la taxa turística als creueristes només per “fotre” el govern. Que ells critiquin la massificació turística, que exigeixin que els turistes assumeixin el cost de les seves visites és una nimietat. Era molt millor deixar l'alcalde amb el cul a l'aire. Les grans cadenes hoteleres els enviaran un pernil per Nadal, n'estic segur. Diuen que no els han trucat per negociar. I és veritat, però negociar en una cosa que està pactada pels dos grups sembla un axioma de Perogrullo. No és prou dura, diuen. En això tenen raó, però serà menys dura si no s'apugen les taxes. Sort que Junts, per aquesta vegada i sense que serveixi de precedent, no ha posat pals a les rodes.

La realitat que ens mostren aquests casos és depriment. Molt depriment, perquè és la màxima expressió de la incompetència política. Després alguns es posaran les mans al cap quan els populistes —tots— s'enduguin els vots al seu sarró.