Els governs no encerten sempre en les seves decisions, encara que siguin catalans. És una obvietat, és clar. Acceptant aquesta possibilitat tan humana, també caldrà convenir que hi ha errors més grossers que d'altres. El que va cometre Andreu Mas-Colell sent conseller d'Economia en el primer govern d'Artur Mas va ser de campionat. El savi que havia donat lliçons a Harvard i Berkeley va caure en la trampa del pa per avui i la fam per demà, en la seva versió immobiliària.

Artur Mas, que va ser investit gràcies a l'abstenció del PSC, va fer creure al país que havia confeccionat el govern dels millors, sent Mas-Colell, sens dubte, el millor dels millors. Un cop va tenir aprovats els pressupostos amb els vots del PP, aquell govern va voler dictar la seva lliçó al món de com retallar l'Estat del benestar per sortir de l'atroç crisi econòmica mundial.

Les retallades d'aquella època van ser dures i generalitzades. Van desaparèixer milers de milions dels pressupostos entre els destinats a despesa social, sanitat, educació, funció pública i inversions. Alguns d'aquelles retallades seguien vigents el 2020, quan la jugada magistral del conseller d'Economia per guanyar liquiditat ja reportava pèrdues.

Mas-Colell va buscar uns diners arriscats. Va vendre 38 edificis públics ocupats pels serveis administratius i els va llogar de seguida als nous propietaris, obtenint 596 milions d'ingressos, però adquirint compromisos ruïnosos de futur.

Moltes veus van sortir a criticar aquella mesura. Van ser desoïdes per Mas-Colell, qui va qualificar la seva iniciativa com “una operació sensata”, completant el seu argument amb una afirmació patriòtica: “L'únic patrimoni sagrat és el cultural, tot el que resta és operatiu”.

La Sindicatura de Comptes ja va alertar el 2014 que les 18 primeres vendes havien acumulat unes pèrdues de 38,58 milions respecte del valor de mercat. Aquest any, més d'una dècada després, aquells lloguers ascendeixen a 62 milions d'euros. Feu comptes.

Les pèrdues resultaven tan oneroses i indefensables que fins i tot el govern en solitari de Pere Aragonès, que no va ser precisament un model de gestió, va començar a revertir el desgavell d'aquell pla.

Alícia Romero, l'actual consellera d'Economia, ha convertit en doctrina oficial la recuperació del seny patrimonial. Es rescindiran contractes de lloguer i es tornarà a comprar patrimoni per assegurar dependències apropiades i en propietat per a l'administració catalana.

No ho ha dit tal qual, però es suposa que aquesta política d'expansió patrimonial quedarà supeditada en bona part al nou finançament autonòmic. Fa mesos que tot sembla dependre d'aquest beneït fil financer, en mans de les tisores empunyades per Junts.

El govern dels millors va passar amb més pena que glòria, encara que comparat amb el que va venir després, podria semblar un govern de l'excel·lència. Com és que Mas-Colell i tots els seus companys de govern no van veure que la seva operació sensata seria un fracàs d'escàndol en menys de deu anys?

Tot i reconèixer que la situació econòmica i la crisi financera institucional era d'una gravetat extrema en aquells anys, costa entendre que no s'adonessin del despropòsit de convertir-se en llogaters dels seus propis edificis per menys de 600 milions d'euros. Potser pensaven que la crisi econòmica seria eterna? Com van poder ignorar que aquells contractes s'haurien de renovar mitjançant concurs públic en una situació de rendes molt més altes?

Potser, simplement, van tirar la pilota endavant sense pensar en el demà. Així que pa de resistència per a Artur Mas i fam de futur per a Salvador Illa.

Els errors dels governants no comporten responsabilitats, més enllà de les polítiques, tret que s'associïn amb actes de corrupció. No sembla ser aquest el cas. Aquesta impunitat explica els famosos ponts sense un riu per superar, les instal·lacions públiques tancades per problemes de manteniment, les autovies sense un mínim d'ocupació, els aeroports absurds, els errors de càlcul en política econòmica i un etcètera inacabable que deixaria en poca cosa el Celtiberia Show.

D'altra banda, la batalla política, millor dit, el rifirrafe dels polítics per assolir notorietat dificulta enormement la identificació dels autèntics errors de gestió en confondre'ls, intencionadament, amb la crítica a les decisions que no es comparteixen per motius ideològics o d'oportunitat.