El president català va dir a la seva conferència El futur ja és aquí que “Catalunya és un lloc meravellós on passen coses meravelloses”, i va posar en valor la seva feina al capdavant de l’Executiu afirmant que “a diferència del passat, no som aquí per lamentar-nos ni per buscar excuses, sinó per transformar Catalunya”.

Després de l’èpica va tocar de peus a terra afirmant que “un país no es transforma d’un dia per l’altre. Cap gran objectiu s’assoleix sense fonaments sòlids. El camí per guanyar el futur mai no és senzill ni ràpid. Requereix determinació, valentia, generositat, imaginació i horitzons clars”.

El missatge de Salvador Illa era clar: “Recuperar el temps perdut per fer realitat el futur que ja és aquí”.

Va ser un discurs carregat de moral per superar els problemes que s’acumulen. Problemes que no són només de Catalunya, sinó del conjunt del món occidental, en què l’extrema dreta puja com l’escuma amb receptes de crecepèl de fira, però que impacten en una ciutadania que exigeix solucions als seus problemes quotidians.

Que exigeix recuperar una societat que avanci, que no retrocedeixi, i que sigui capaç de redistribuir la riquesa. Per això, el president va llançar propostes concretes i va fer un repàs d’actuacions, perquè sense solucions no hi ha futur. I si n’hi ha, estarà ennegrit per aquesta extrema dreta que es vanagloria de tenir solucions fàcils per a problemes complexos.

Tanmateix, el president Illa va obviar la realitat. Davant les seves propostes, els qui haurien d’arrimar l’espatlla s’han mirat el melic. Aquesta suposada esquerra va deixar clar que “Catalunya és un país meravellós”, on passa el de sempre, i no solen ser “coses meravelloses”.

Primer exemple. Pacte per l’educació. Objectiu: dedicar al model educatiu el 6% del PIB. Mètode: obrir un debat amb partits, sindicats i comunitat educativa. La proposta és ambiciosa i lloable perquè portem 17 anys encallats. Anys en què han governat Junts i ERC, i anys en què USTEC va ser, i és ara, el sindicat majoritari. Però les misèries són més importants que la política. I els qui han estat 17 anys dormint el son dels justos s’han despertat amb presses.

Tenen tot el dret del món a ser crítics i presentar propostes alternatives. Només faltaria! Però estaria bé que s’asseguessin a parlar perquè ells també són culpables, en primera persona, de l’estat de l’educació catalana. Estaria bé que confrontessin propostes i que tanquessin files en un projecte de país amb un Govern que almenys hi posa voluntat. I també recursos, no convé oblidar-ho.

Potser aquests culpables enyoren aquells anys en què les prioritats de l’educació passaven per l’estelada i per les retallades.

Segon exemple. Ampliació de l’aeroport. La dita diu “amb l’església hem topat”. En el cas de l’aeroport, hem topat amb els Comuns que tenen com a proposta un aeroport de segona divisió. Ampliar l’aeroport és millorar la connectivitat de les persones i de l’economia. I ampliar l’aeroport no és condemnar a l’ostracisme i a la degradació el territori, sinó donar-li una oportunitat si som capaços de fer-lo verd i sostenible.

Rotterdam era un port horrible. Degradació i depravació del medi ambient en eren la marca deixant que la contaminació campés a pler. Avui, Rotterdam és un port de referència, verd i sostenible. Oposar-s’hi apostant pel decreixement és miop i irresponsable. Tan miop i irresponsable com els qui no mouen peça per interessos partidistes negant el pa i la sal a l’executiu com Junts, o tan miop i irresponsable com els qui naveguen en l’ambigüitat i que no prenen decisions com ERC.

A Catalunya no sempre passen coses meravelloses, sinó que la majoria de vegades ens emboliquem en debats eterns sense prendre decisions. Sort que a l’aeroport, tot i no contemplar-ne l’ampliació, AENA ha previst inversions de gairebé 2.000 milions per posar unes bases de futur i donar-nos temps per prendre una decisió.

Seria interessant que, un cop més, no juguem a perdre el temps com en tantes coses. L’aeroport n’és una. Una altra, l’educació. No oblidem l’energia i les infraestructures viàries. També les ferroviàries, perquè és cert que no s’hi invertia per part de l’Estat, però la Generalitat no anava més enllà del soroll. Ara s’hi inverteix més que en els darrers deu anys i ens queixem de l’existència de les obres.

Aquesta és la Catalunya real. I els partits democràtics haurien de prendre’n nota, perquè de les seves cuites n’han nascut els intolerants. O hi ha solucions, o tindrem núvols foscos al país. Ells decideixen. El president Illa a la seva conferència va ser, sens dubte, massa optimista.

Tenim el que tenim.