Salvador Illa compleix dos anys com a president de la Generalitat regalant al país un discurs optimista, gairebé triomfalista però, sobretot, d'un voluntarisme a prova de disgustos, i una confiança extraordinària en els catalans i en ell mateix. Aquesta ha de ser la seva versió de l'històrica ambició institucional de Catalunya, més ous que furs.

Podria ser que visquéssim al lloc amb més futur del món? Així acabava l'anunci institucional que va precedir el discurs presidencial. És clar que per a Illa no hi ha dubtes. Si no ho és ja, ho serà ben aviat, sempre que el seu govern tingui temps i recursos per materialitzar tot el que té en cartera. De moment, a judici del president de la Generalitat, només és “un lloc meravellós”.

Segons Illa, res no se li resistirà a la Catalunya unida que disposa d'un projecte compartit, un horitzó d'estabilitat envejable, una capacitat evident d'anticipar-se als problemes, que allibera contínuament una energia imparable i irradia una esperança pròpia de la representada pel Papa Lleó XIV, l'autoritat més citada en el discurs de mig mandat.

La crònica política diària no coincideix exactament amb el retrat optimista del president Illa. L'opinió pública sol centrar-se en els problemes de Rodalies, en la crisi del sistema educatiu, en la inseguretat, en l'amenaça creixent d'Aliança Catalana, que les darreres enquestes acosten molt als resultats previstos per al PSC, en les dificultats de supervivència política del seu gran valedor, el president Pedro Sánchez, en la capacitat que té Junts d'enfonsar els seus somnis d'un nou finançament, que és tant com dir tots els seus plans d'un futur extraordinari.

Salvador Illa es va declarar decidit a no sucumbir ni al derrotisme, ni molt menys davant el catastrofisme. Caldrà estar atents a la capacitat de compliment de les promeses del govern Sánchez en matèria de finançament, a l'ànim amb què tornarà a casa l'expresident Carles Puigdemont i a la capacitat de resistència d'ERC i Junts a l'assetjament de la xenofòbia i el racisme impulsats per Aliança Catalana.

L'actual president de la Generalitat no és un nacionalista català; tanmateix, ha après a introduir les dosis mínimes de xovinisme localista en el seu discurs, fins i tot ha entès la urgència de driblar, almenys en la retòrica, l'acusació més habitual que li fan els independentistes, la de la seva militància espanyolista. Potser per això, en la seva conferència va saltar-se les seves referències tradicionals de col·laboració amb el Govern espanyol per ocupar, directament, el seu lloc al món.

En tot cas, l'Illa president ja no és el candidat a la investidura Salvador Illa, aquell que va calcular malament la força de les promeses de Carles Puigdemont i va creure que la seva performance al carrer tindria conseqüències al Parlament, i va acudir a la sessió amb el discurs a mig fer.

Tampoc és el president investit que va nomenar un govern de consellers sobrecarregats de competències esperant una entrada de socis republicans per compartir poders.

Per transformar el país com té previst, potser ja és hora d'esmenar aquella improvisació.