Combats catalanistes memorables
"Si un català té aversió a algú, és a un altre català, i per una raó ben senzilla: tot català vol ser el més català"
Poques coses hi ha tan boniques com assistir a una baralla entre independentistes. Una posta de sol al Carib o el nu de la dona estimada s'hi podrien acostar en bellesa, però seria només una aproximació, on hi hagi un bon repartiment de bufetades entre l'esquerra i la dreta independentistes, que es tregui tot la resta.
Les tradicionals batusses de la Diada no van decebre ningú.
En aquest racó, la CUP i adlàters, amb un pes cada cop més irrisori en política i sense cap combat guanyat en tota la seva trajectòria. A l'altre racó, l'Aliança Catalana de Sílvia Orriols, amb un pes encara per determinar i debutant en el pugilisme.
La cosa prometia, la llàstima va ser que es van interposar els Mossos d'Esquadra entre els contendents, la qual cosa ens va privar de veure rajar sang, que és el que agrada al respectable que assisteix a aquests espectacles. Tot i així, es va poder observar un odi i una animadversió entre uns i altres catalanistes, que si haguessin estat capaços de manifestar-ho amb la mateixa força quan tocava, avui Catalunya no només seria un estat sobirà, sinó que formaria part del Consell de Seguretat de l'ONU.
"Compte amb els catalans, que són ferotges", es comentarien Trump i Putin a cau d'orella, no sense un cert esglai.
El que no sabrien és que els catalans només són ferotges contra altres catalans. Si un català té aversió a algú, és a un altre català, i per una raó ben senzilla: tot català vol ser el més català, així que no suporta que un altre pretengui ser-ho més que ell. D'aquí l'odi que es tenen.
En altres llocs, dretes i esquerres no s'agraden però es suporten, són països que en un moment o altre es van civilitzar. Com que a Catalunya no va arribar la civilització, els catalans no tenen més remei que atiar-se entre ells per no perdre les seves essències.
La vergonya d'haver fet el ridícul durant el procés i, a sobre, d'haver quedat com uns covards, els obliga ara a treure pit els uns contra els altres. Està bé que sigui així, la Diada s'havia convertit en un acte rutinari, amb els polítics oferint flors amb cara de "a veure si això s'acaba aviat" i pronunciant les mateixes frases socorregudes de sempre.
Anys enrere, la tradició de ficar-se amb altres catalans es complia insultant els representants del PP (o de Ciutadans, quan existia), però res és comparable al plaer de barallar-se amb altres independentistes. Darrerament les agressions no són només verbals, sinó que arriben al contacte físic --i més que hi arribarien si no fos, insisteixo, perquè els Mossos ens furten l'espectacle-- la qual cosa demostra que es produeixen amb autèntic sentiment, no per sortir del pas, com era el cas dels exabruptes als populars.
Els pitjors enemics dels catalans sempre han estat els catalans, això ja es va veure a la Guerra Civil. Mentre la resta d'Espanya s'unia contra els militars rebels, aquí estàvem a la nostra, és a dir, a disparar i, quan fos possible, executar per l'esquena, catalans que pensessin diferent que altres catalans. Muntar-se una guerra civil pròpia dins d'una altra guerra civil té mèrit, això només està a l'abast dels catalans, que per alguna cosa de les pedres en fan pans. Pans com hòsties, s'entén.
A mi no em molesta que la CUP i els seus companys s'emboliquin en combats amb Aliança Catalana i els seus companys, més aviat m'agrada. Només els retrec que limitin les seves baralles a dates assenyalades, això és com anar a missa només per Nadal, un bon catòlic ha d'assistir a l'ofici cada diumenge i un bon català ha de pegar als seus adversaris catalans cada dia.
Haurien d'acostumar-se a fer-los emboscades nocturnes, a anar-los a buscar a la feina, a posar-los verins i no només sal al menjar, a escopir-los pel carrer i a intimidar-los a la sortida del cinema. Sembla mentida que hagi de ser jo qui els ensenyi a ser veritables catalans.
