El president Salvador Illa desgrana habitualment un institucionalisme de guant blanc al voltant de conceptes fantàstics que voldrien totes les nacions del món, inclosa Catalunya.

En el seu discurs de la Diada, va accentuar el to i el contingut d'aquesta afabilitat política que el caracteritza. Va elogiar la convivència, va reclamar la unitat del país, va citar Tarradellas, va reivindicar la necessitat de continuar sent un sol poble i va apostar per assolir l'excel·lència col·lectiva per fer front als reptes generals de la humanitat.

El patriotisme de l'actual president de la Generalitat no té arestes, serviria per a qualsevol país democràtic i segurament no aconsegueix posar la pell de gallina a ningú. Potser és una bona idea que la primera autoritat de Catalunya faci un esforç per intentar que el batec del país es mogui per la banda baixa de l'emotivitat, especialment en vigílies de la Diada, una festa que el sobiranisme es va apropiar en l'última dècada.

L'únic perill d'aquest discurs moderat és que es converteixi en un exercici voluntarista, en un intent unilateral de presentar un país que ja hauria recuperat la normalitat perduda el dia que Artur Mas va creure ser Francesc Macià.

Hi ha núvols negres a l'horitzó i presagien tempesta.

Certament, l'independentisme no té la força social per empènyer el país a reviure l'estrès assolit durant el procés. Des de fa anys, el sobiranisme sobreviu gràcies als impulsos que li regala de tant en tant l'Estat més profund que es mou entre els jutges i la policia.

No es tracta, lògicament, que aquests poders vulguin beneficiar el separatisme, simplement, la pervivència de l'independentisme és una espasa de Dàmocles per a Pedro Sánchez des del dia que va decidir indultar els dirigents condemnats pel Tribunal Suprem. Per això ara tornarà Carles Puigdemont més aviat que tard, per perjudicar les expectatives electorals del PSOE.

L'independentisme s'ha convertit, doncs, en una joguina de les forces fosques de l'Estat. De la mateixa manera que la política catalana s'ha espanyolitzat com mai, per obra i gràcia dels interessos parlamentaris de Pedro Sánchez, que ha trobat en Salvador Illa el president més fraternal.

No és una situació ideal per a les aspiracions més ambicioses del catalanisme però, sent realistes, el marge de maniobra de l'actual Govern català no dona per a més, el seu futur depèn de la sort que tingui Sánchez a les pròximes eleccions i de quant trigui l'independentisme a rearmar-se.

El futur de Sánchez és un enigma, el del separatisme, no tant. Unes hores abans del discurs presidencial, al Fossar de les Moreres, els dos extremismes de l'independentisme donaven una classe pràctica d'intolerància, a més d'escenificar el canvi de la correlació de forces que s'acosta.

El Fossar de les Moreres no ha estat tradicionalment un mausoleu de pau i concòrdia. Més aviat l'escenari on els independentistes s'han acusat alternativament de traïdors a la causa. Ho van fer fa dècades les faccions del MDT, més tard, van ser assenyalats els d'ERC per governar amb els socialistes i, ara, els purs que habiten des de la CUP fins a les fronteres del sistema acusen Aliança Catalana de ser un instrument del PSOE per debilitar el moviment sobiranista que ells creuen liderar.

La tensió entre els extremismes dins de l'independentisme és una il·lusió que té els dies comptats, si els sondejos encerten les tendències. L'esquerranisme té un peu i mig fora del Parlament i els xenòfobs creixen sense remei fins a amenaçar amb un nombre de diputats que podria fer ingovernable la Generalitat.

Salvador Illa governarà tranquil·la i modestament fins que arribi aquest dia aciag, o fins que l'independentisme oficial es mengi tots els gripaus de la bassa i consideri que Aliança Catalana és el nou pal de paller del separatisme. Aleshores serà el desastre.

És difícil imaginar que el gran somni esbossat ahir a la nit pel president Illa —“cal preparar-se per ser el millor lloc d'Europa”— hagi tingut temps de materialitzar-se abans que el núvol de l'extrema dreta enfosqueixi el Parlament. Però un punt d'optimisme no pot fer mal al país, encara que sigui per afirmar que “l'odi no té cabuda a Catalunya” i que “cap català no és més català que cap altre”.