La Terra no és una esfera perfecta, segons les últimes imatges difoses per la NASA, tal com havia sospitat Einstein. Tampoc el mapamundi tradicional s'ajusta a les magnituds reals dels continents. Cap sorpresa. Els catalans en general i alguns espanyols il·lustrats saben com poden arribar a ser de capritxosos els mapes i les nefastes conseqüències que poden tenir les tergiversacions cartogràfiques.

La distorsió introduïda pels mapes en l'imaginari col·lectiu, sigui per dificultats científiques per encertar en el dibuix o per voluntats polítiques per confondre els ciutadans, ha ajudat a consolidar falses realitats que després es converteixen en suposades veritats intocables.

Gerardus Mercator, cartògraf i teòleg de Flandes, va confeccionar fa cinc segles un mapa del món per a navegants, augmentant la mida de les latituds altes en detriment de l'hemisferi sud. Ara, els països africans han aconseguit que l'ONU recomani utilitzar l'Equal Earth, una projecció pseudo cilíndrica que ofereix una imatge molt més real de les dimensions dels continents. Una idea excel·lent.

Europa és més petita del que durant segles s'ha estudiat a les escoles i Àfrica molt més gran. L'eurocentrisme i la cultura occidental, ja molt tocats de mort per les realitats econòmiques i polítiques, les imperants i les emergents, hauran d'acceptar a més la seva autèntica dimensió geogràfica.

No és un factor massa greu, comparat amb les tempestes per les quals navega la fràgil caravel·la de la UE. La seva redimensió territorial fins i tot podria ser utilitzada, en programes electorals temibles, com un argument científic per repensar les magnituds d'algunes polítiques humanitàries.

Al món està vist que no hi ha res etern, excepte l'actual mapa d'Espanya. El mapa autonòmic vigent el va inventar, entre 1977 i 1978, amb presses, el ministre d'UCD, Martín Villa, amb el suport a vegades tàcit i altres explícit del PSOE.

La Transició va tenir un efecte màgic a Espanya. De sobte, quan les comunitats autònomes estaven per definir, “es van descobrir ancestrals i profunds sentiments de pertinença” entre els ciutadans de províncies que fins aleshores s'ho havien tingut molt callat. Jacobo García Álvarez ho va estudiar a fons per encàrrec del Senat, i el seu relat és molt instructiu dels objectius polítics de l'aleshores ministre de l'Interior.

En aquells dies d'extraordinària creativitat històrica i geogràfica, es van convocar assemblees espontànies arreu, hàbilment impulsades per la UCD i el PSOE, per reivindicar un mapa autonòmic que difuminés convenientment les aspiracions de les nacionalitats tradicionals, a saber, Catalunya, País Basc i Galícia.

Quan els ciutadans no veien la jugada i s'entestaven a defensar l'evident, per exemple, que Lleó té una història al marge de Castella com defensaven la majoria dels ajuntaments lleonesos, Martín Villa feia veure que no ho sentia i seguia amb el seu pla.

El mapa resultant va suposar fins i tot un retrocés respecte de la cartografia regional que el franquisme va heretar dels liberals del segle XIX. Aquells liberals van homologar amb el mapa provincial tots els territoris, seguint la doctrina afrancesada, al marge de qualsevol antecedent històric. Molts de nosaltres vam estudiar aquella homogeneïtat artificial agrupada per regions, el penúltim intent de diluir la pluralitat nacional en la proverbial riquesa regional de la multiplicitat provincial.

En el nou mapa, les castellaníssimes províncies de Madrid, Cantàbria i La Rioja van obtenir categoria de comunitats autònomes (CCAA) per raons etèries. El Regne de Múrcia, que mai va tenir un altre rei que el de Castella, va perdre Albacete per fer créixer la comunitat de Castella-la Manxa. Lleó va quedar adossat a Castella la Vella perquè sí.

La voluntat de tractar igual i de forma uniformadora realitats de característiques i naturalesa molt diferents va donar vida a un engendre polític. Era tan obvi el pla, resultava tan depriment per a les aspiracions de bascos, gallecs i catalans, que els autors intel·lectuals del mateix no es van atrevir a incorporar el mapa de l'Estat de les Autonomies a la Constitució. Ni tan sols van introduir el nom de les CCAA a la Carta Magna.

Oficialitzar un mapa que no respon a la literalitat de l'article 2 de la Constitució, el que assegura que a Espanya hi ha nacionalitats i regions, hauria estat molt agosarat, fins i tot per a Martín Villa. També hauria estat una temeritat acudir al referèndum constitucional amb un text que incorporava un certificat de defunció de qualsevol reconeixement de la famosa pluralitat nacional, més enllà de la foralitat.

Ara mateix, tant per al PSOE en el seu paper d'ufanós pare de l'Estat de les Autonomies, com per al PP, que ho va assumir a contracor quan era AP, però que li ha anat veient la gràcia a mesura que ha anat governant les comunitats, aquest mapa és poc menys que el sant santorum de l'espanyolitat.

En realitat, el mapa no representa res que no siguin els interessos conjunturals d'UCD i PSOE durant l'època de la Transició. La fórmula, però, ha permès assentar uns nous poders territorials que, si bé presenten certa conflictivitat amb el Govern central, també són els garants de la uniformitat de l'Estat, actuant com a frens a qualsevol reivindicació de Catalunya i el País Basc.

La veu coral de les CCAA, entre la qual tant munten, munten tant, les del PP com les del PSOE, interpreta automàticament qualsevol proposta d'avenç dels governs del País Basc o Catalunya com un privilegi a combatre.

Robert Dussey, el ministre d'Afers Exteriors de Togo que ha portat la veu cantant en la jubilació de Gerardus Mercator, ho va explicar clarament a l'Assemblea de l'ONU. “Els mapes conformen la nostra comprensió del món. Orienten l'educació, alimenten l'imaginari i influeixen en les percepcions col·lectives. No són neutres, si ofereixen una imatge deformada del nostre planeta es corre el risc de perpetuar representacions errònies transmeses de generació en generació”.

El nou model de finançament autonòmic impulsat pel Govern central i la Generalitat està patint l'efecte perniciós del mapa.

I també l'estultícia de Junts, però aquesta és una altra història.