Ulls que no veuen, cor que no sent
"Hi ha coses que costen un ull de la cara, i la independència de Catalunya sens dubte n'és una. El que passa és que el pobre Roger Español va pagar el preu i no li van donar a canvi la república catalana que esperava"
En una entrevista televisiva li van preguntar al gran Mel Brooks com havia estat la seva infantesa, tenint en compte que era molt jove quan va perdre la seva mare. Brooks va interrompre l'entrevistador.
--El problema no va ser aquest, si l'haguéssim perdut, hauríem sortit tots a buscar-la i estic segur que tard o d'hora l'hauríem trobat. El que va passar és que es va morir.
Una cosa semblant li passa a Roger Español, de qui tots els mitjans de comunicació expliquen que va perdre un ull a les manifestacions de l'1 d'octubre de 2017. I no. Si l'hagués perdut, segur que l'hauria trobat.
Encara que un ull sigui de més difícil de localitzar que una mare --pot amagar-se fins i tot en una claveguera o en una butxaca, cosa que a una senyora mare, per petita que sigui, no li resulta fàcil--, estic segur que la resta de manifestants s'haurien posat mans a la recerca, si haguessin sabut que un dels seus havia perdut un ull i haurien acabat trobant-lo.
Un ull, al contrari que una mare, no té cames, així que no pot marxar gaire lluny.
No, Roger Español no va perdre cap ull, sinó que es va quedar borni. És el mateix que si et mor la mare, però relatiu a la vista, tot i que bé és cert que mare només n'hi ha una i ulls en tenim dos, tres si comptem el que no veu.
He recordat aquests fets perquè està a punt de començar el judici contra els Mossos d'Esquadra que van deixar a Roger Español un ull a la funerala mitjançant el tret d'una pilota de goma. Ja la data, coneguda entre els independentistes com a 1-O, semblava preludiar el dramàtic final: es diria que són dos ulls, un dels quals tancat per una greu ferida.
Hi ha coses que costen un ull de la cara, i la independència de Catalunya sens dubte n'és una. El que passa és que el pobre Español va pagar el preu i no li van donar a canvi la república catalana que esperava.
Suposo que el judici deu anar per aquí, no sóc expert en aquestes coses. Com dono per suposat que cap dels policies va apuntar a l'ull de Roger Español per saltar-se'l amb una pilotada, el que deu reclamar el perjudicat és que ningú li va oferir el famós estat català tot i que ell havia pagat el que estava estipulat, que era un ull de la cara.
Es tractaria, en aquest cas, d'un judici civil, és com si vostè, lector, va a comprar-se unes sabates, paga religiosament el preu que marquen, i el comerciant es nega després a entregar-li-les.
Si això ja li molestaria a vostè, imagini's el que deu ser pagar amb un ull l'arribada de la república catalana i que després ningú li la lliuri. A veure si no hi ha per denunciar-ho. Perquè, a més, en el cas de les sabates, el problema es pot resoldre tornant-li a vostè els diners, però a veure com es retorna a algú un ull.
Res més lluny de la meva intenció que burlar-me d'una desgràcia com la d'Español, que ja en té prou un independentista d'arrossegar tal cognom. Tot el contrari, vagi des d'aquí tota la nostra solidaritat.
Viure amb un sol ull no és fàcil, i a més les possibilitats laborals queden força reduïdes, la més clara seria la de rei al país dels cecs, una feina que, a més de ser ben remunerada, li permetria gaudir d'una vida regalada, com tots els monarques, fins i tot els emèrits.
El problema és que no se sap si aquest país existeix, tinc per a mi que és un lloc de llegenda, com l'Atlàntida. En fi, val la pena esbrinar-ho, per si de cas hi ha aquí una oportunitat de feina. Som aquí per ajudar la gent.
Esperem amb ganes el judici, a veure si el nostre heroi en treu alguna cosa que li alleugi la desgràcia. Així, a ull --amb perdó-- un creu que el pitjor que pot passar és que durant la vista algú digui que Español «va perdre l'ull» i que tota la sala --jutge, testimonis, advocats i fins i tot el públic-- comenci a buscar-lo pels jutjats, com si fos la mare de Mel Brooks.
