Les ganes, la diferència sempre està en les ganes, i hem deixat de tenir ganes
"Hem entrenat la capacitat d'escandalitzar-nos i hem atrofiat la de commoure'ns"
Fa mesos que tinc una sensació incòmoda i aquest estiu m'ho ha acabat de confirmar, hem deixat de tenir ganes.
No és nostàlgia. És observació de camp. Treballo cada dia amb el que la gent publica, amb el que oculta i amb el que fa quan creu que ningú mira, i el que veig fora de la pantalla és encara més revelador que el que veig dins.
Som més egoistes i més massius alhora, una combinació raríssima, tots fent exactament el mateix, cadascú convençut que ho fa pel seu compte. Ens queixem més i ens sorprenem menys. Estem cansats d'una manera nova, un cansament que no s'arregla dormint.
Ja ni tan sols anem a modes. Anem a fotos. S'escull el destí per com es veurà publicat, no pel que se sentirà estant-hi. Es reserva el restaurant pel plat fotografiable. Es va a la platja a documentar que s'ha anat a la platja. I quan la imatge ja està feta, la resta del dia sobra. Aparentar s'ha tornat més barat que viure, i a sobre dóna més retorn immediat. El problema és que el retorn dura el que dura el scroll d'un altre.
L'important ens importa poc i l'ensurt ens dura menys. Surt una notícia greu, indignació de 24 hores, i a una altra cosa. Hem entrenat la capacitat d'escandalitzar-nos i hem atrofiat la de commoure'ns. No és el mateix.
I després hi ha el silenci. No respondre s'ha normalitzat. Deixar en vist s'ha convertit en una postura, gairebé en un mèrit social: “És que jo no responc”, dit amb el pit enfora. Hem confós posar límits amb desaparèixer. Un límit és dir que no. Ignorar algú no és un límit, és una comoditat amb bona premsa.
Les dates també s'han anat desinflant. L'últim Nadal ja no era Nadal. L'aniversari va deixar de ser sagrat. Aquest estiu no té gust d'estiu, estem a casa amb l'aire posat perquè sortir esgota, perquè fa una calor que ofega, perquè la sorra als peus molesta. Molesta la sorra. Llegeix-ho una altra vegada. Hem arribat a un punt en què el mar és una incomoditat logística.
El que més em preocupa no és el nostre. És que veig els nens més irascibles, més tristos, menys curiosos. I la curiositat d'un nen no es perd sola, s'apaga per imitació. Aprenen d'adults que miren el mòbil mentre els parlen, que fotografien el moment en lloc d'estar-hi, que responen “ara vaig” sense aixecar la vista; bé, si et responen. No els estem traient la infància amb la tecnologia. Els l'estem traient amb el nostre exemple.
I, tanmateix, no escric això des de la derrota. Ho escric des de l'emprenyada, que és molt més útil.
Perquè jo, amb mi mateixa, no he perdut la curiositat. Ni les ganes de fer coses, de muntar projectes, d'aprendre alguna cosa que no sabia dilluns. L'únic que em fa mandra aquest estiu és sortir a fer esport amb aquesta calor, i això és meteorologia, no caràcter. La resta segueix intacta i penso defensar-ho.
Sospito que a molta gent li passa el mateix i no ho diu, perquè dir que un té il·lusió s'ha tornat gairebé naïf. Aquí hi ha la trampa: hem fet del desencant un senyal d'intel·ligència. Com si entusiasmar-se fos de ingenus i el tedi donés prestigi. No el dóna. El tedi no és lucidesa, és bateria baixa, 100% comprovat.
Així que proposo una cosa poc sofisticada per al setembre. Contestar els missatges. Anar als aniversaris. Quedar sense documentar-ho. Avorrir-se una estona sense buscar el mòbil. Deixar que als nens els vegin curiosos algú a qui admiren. I aguantar la sorra als peus, que es treu amb aigua. Treure la brossa a casa de vacances amb xancletes i monyo, sortir a descobrir la zona en pijama.
L'espurna no s'ha perdut. L'hem deixada en vist. Això va d'humans, recarreguem-nos les bateries, que som éssers socials, gent.
Les ganes, la diferència està en les ganes.
