Ceuta, apoteosi del desconcert
"El mèrit del polític sembla ara que no consisteix a solucionar el problema, sinó a aconseguir carregar el mort a altres per sacsejar-se la responsabilitat"
La política s'ha convertit en una cacera de culpables. El mèrit del polític sembla ara que no consisteix a solucionar el problema, sinó a aconseguir carregar el mort a altres per treure's de sobre la responsabilitat que puguin tenir en la qüestió ell o ella, o els seus col·legues de govern o partit.
Aquesta situació calamitosa ha estat descrita per Manuel Cruz com “el grau zero de la política”, en què les idees han desaparegut com a motors de l'acció governamental i opositora, quedant aquestes a expenses de la reacció davant els fets consumats. I en aquesta deriva de culpabilitzar l'adversari de les desgràcies que ja són notícia, triomfen xarlatans empedreïts com el ministre Óscar Puente o la portaveu del PP al Congrés, Ester Muñoz.
La relació de la nòmina d'aquests especialistes a emetre intranscendències permanentment seria interminable i poc interessant. Tampoc seria curta la llista de governants que es treuen de sobre les responsabilitats davant un fet conflictiu, una urgència col·lectiva o una fallada del servei públic més essencial, atribuint-los al caprici del destí, als excessos de la natura o a l'aleatòria combinació de vells desajustos.
La crisi de Ceuta s'ha convertit en aquest sentit en el que Raimon Obiols denominaria, probablement, una “apoteosi barroca” del desconcert polític, o de la política presonera de la improvisació. Govern i oposició han participat amb idèntic ímpetu en tal desgavell.
Un mes després de l'assalt a la frontera ceutí per milers de marroquins, la situació social de la ciutat és delicada i les causes directes de l'episodi segueixen atribuint-se als rumors difosos per tercers països interessats a desestabilitzar (encara més) el Govern de Pedro Sánchez i a les malvades màfies de torn.
Oficialment, doncs, l'assalt de la frontera espanyola a Ceuta ha estat explicat per l'ànsia immigratòria de bona part de la societat marroquina, atiada de sobte per un malentès. El remei aplicat ha consistit a augmentar la pressió policial, incentivar l'expulsió voluntària, acollir sota mínims els persistents i aprovar una pluja de milions per apaivagar la indignada població ceutí.
Paral·lelament, la tesi d'un incident provocat pel règim de Marroc com a recordatori de les seves reclamacions de sobirania sobre el seu territori nacional ha estat rebutjada pública i reiteradament pel Govern espanyol, donant per bona la col·laboració policial marroquina a pilota passada.
El retorn a la normalitat de Ceuta, una ciutat acostumada a conviure amb gairebé la meitat del cens d'ascendència marroquina, hauria de ser relativament fàcil d'encarar per a un Estat que llueix prosperitat econòmica davant els seus socis de la UE. Temps i diners per incentivar la paciència d'una ciutat temorosa de veure's abandonada a la seva sort, sigui demà o d'aquí a mig segle.
La qüestió de fons és la sobirania de l'enclavament i, encara que es facin esforços per ignorar-la, aquí hi haurà la monarquia alauita per insistir en les seves expectatives d'integritat territorial. Ningú la dissuadirà de la seva reclamació, com ningú l'ha fet retrocedir del Sàhara.
Hi haurà algú al Govern o a l'oposició que tingui alguna idea sobre com encarar el futur de Ceuta i Melilla, més enllà de riure's del patètic Aznar?
No ho sabem.
El que se sap, perquè ho va dir a la ràdio Pedro Sánchez, és que el Rei d'Espanya viatjarà a Ceuta quan les condicions ho permetin. Fa setmanes que ho va demanar el PP, que fins i tot va retreure a Sánchez que no convidés el monarca a la reunió del Consell de Seguretat Nacional que va debatre sobre la crisi ceutí.
Núñez Feijóo està en la seva guerrilla per portar Sánchez a l'oposició i, si pot ser, també davant el Tribunal Suprem, per això no repara en despeses de credibilitat per a ell i per al PP. Tanmateix, el líder del PP és perfectament conscient que la presència de Felip VI a Ceuta situaria la crisi en l'àmbit nacional patriòtic que la dreta desitja.
L'últim Rei d'Espanya que va trepitjar aquesta ciutat nord-africana va ser el pare de Felip VI, provocant una reacció airada de Mohammed VI i la corresponent tensió diplomàtica. Sabent això, per què el president del Govern que ha reiterat el caràcter social de la crisi per esquivar la versió del conflicte de sobirania accedeix ara al viatge del Rei a l'ull de l'huracà?
El paper humanitari i emocional que pugui exercir Felip VI entre els veïns de Ceuta i els immigrants pendents de destí quedarà molt probablement relativitzat per l'exaltació d'espanyolisme etern i excloent que provocaran els mateixos que han reclamat des del primer dia la presència del Rei, justament per això.
Per a l'oposició, el culpable d'aquest nou embolic diplomàtic serà fàcil de caçar. Cert que a Sánchez no sembla que li tregui la son l'obertura d'un nou front.
